Últims salts d'aigua i … Aurores Boreals !!!

Ens llevem i plou lleugerament, però no té pinta d’obrir-se cap clariana així que ens equipem bé amb impermeables, botes i demés i enfilem els 400 graons de fusta que hi ha per salvar els 60 metres de desnivell del salt d’aigua de Skógafoss.  La Queralt rondina i no m’estranya, es fa una mica pesada la pujada amb la pluja, tot i que un cop dalt és maco veure com es precipiten al buit els 25 m d’amplada del riu Skogá. L’aigua polvoritzada que provoca el salt des de qualsevol racó d’on s’observi ens deixa encara més xops del que ja estem. Segur que en dies assolellats es deu veure l’arc de Sant Martí, però avui el dia no acompanya gens i desistim a seguir caminant riu amunt direcció Fimmvördurháis, a més sembla que la pluja s’ha animat un xic més, per tant tornem a baixar, Quina murga!  

Ens posem en ruta i descartem tal com està el clima fer la breu excursió que teníem planificada fins a Seljavallalaug, uns banys termals poc coneguts en mig de les muntanyes, quina llàstima.

La següent parada és Seljalandsfoss un salt d’aigua molt popular ja que es pot caminar pel seu darrera i veure com cauen els 60 m d’aigua sobre una profunda bassa de color verdós !. Encara plou i les nenes una mica empatxades de verd i salts d’aigua no tenim esma per tornar a equipar-nos per sortir sota la pluja. Hi va en Marc que no s’arruga davant de res.  Un cop passat pel seu darrera s’arriba caminant, un quilòmetre enllà, fins a Gljúfrafoss un altre salt d’aigua que cau amagat per dins un engorjat. Després de les visites en Marc torna mullat com un poll.

Ens arribem ja per dinar fins a Hveragerði, població situada sobre un camp geotermal molt actiu que aprofiten per proporcional calor a molts hivernacles. Aquí també teníem previst fer una excursioneta per la zona termal de Reykjadalur, on et recomanen no sortir dels camins senyalitzats ja que sinó corres el risc de que se’t fongui la sola de les sabates. Camines entre fumeroles i olors a sofre fins a un riu on et pots banyar però ... PLOU !!!! (vaja amb l’últim dia) i ja no gosem sortir.

Un cop dinats, al mateix poble, entre edificis hi ha un parc, com no és geotermal (fumeroles, basses de fang bombollejant, aigües cristal·lines bullint, ...), i decidim anar a estirar una mica les cames abans de tornar la autocaravana.  Ens fan pagar entrada, cosa que ens sobta ja que no ens han cobrat mai en totes les visites i excursions que hem fet aquests dies per tot Islàndia, deu estar molt be !. Un cop dins ens trobem amb la frustració que dels vuit o deu punts destacats per veure en el petit sender circular d’aquest parc, només un parell estant tal i com surten al tríptic informatiu. La resta estan secs o son inexistents. Una autèntica turistada i presa de pèl. Fins i tot et venen ous per coure en l’aigua calenta! Marxem decebuts perquè fins ara totes les visites han estat molt bé i d’aquesta no ens esperàvem que fos menys i més si et cobren per entrar.

Decidim fer via i no visitar res més ja que hem d’arribar a Keflavík per retornar la caravana abans de les sis de la tarda (passar la inspecció final que no son 5 minuts sinó més aviat 45) i anar cap a l’aeroport. Abans cal fer els tràmits d’omplir el dipòsit de benzina, comprar un recanvi de bombona de gas, buidar les aigües grises i fosques, encolar un parell de cosetes amb superglue ... ah, i fer les maletes! Quin estres en poca estona per després, més tard, estar a l’aeroport veient passar les hores ja que el vol no surt fins a la una de la matinada.

Inspecció de l’autocaravana passada sense problemes. Ens acompanyen a l’aeroport i busquem uns seients per passar-hi unes quantes hores. Mentre esperem tot pintant, llegint contes, equilibrant pes entre maletes, etc... s’obren les portes d’emergència de la terminal per ventilar una mica. S’està omplint de gent i es que tots els vols son per la nit. Quines coses....

Enmig de l’avorriment, se’ns acosta una noia i ens diu que si volem veure aurores boreals que sortim fora ja que ara mateix n’hi han. Perdó? Eh? Què ens estàs dient??  Fem un bot dels seients, en Marc treu càmera i trípode i sortim fora a contemplar l’espectacle. La “aurora borealis” és un fenomen natural que consisteix en un resplendor que apareix al cel nocturn a causa de l’impacte de partícules de vent solar amb el camp magnètic de la terra. De sobte es pinta el cel de la nit amb colors sobrenaturals i surrealistes, però cal ser pacient ja que tot va a càmera lenta, la intensitat puja i baixa difuminant al cel amb un verd ovni extraterrestre. Aquest fenomen natural és característic d’aquestes latituds properes al pol nord però es produeix en ple hivern i en nit serena entre octubre i abril. Per tant considerem que és el nostre regal de final de vacances, ja que aquesta època no és normal veure’n!  Estem molt contents.

Marxem a casa amb les piles carregades. Islàndia té una natura amb un poder i una vitalitat brutals: basses bombollejants, guèisers, salts d’aigua que et deixen sense alè, volcans, glaceres, aigües termals, fiords... i tant sols a 4 hores en avió des de casa. Us animeu?.

Esperem les nostres “batalletes” serveixin per a qui estigui preparant el seu viatge (mapa del viatge), i  sinó, us hagin fet passar una bona estona a tots els que ens heu anat seguit. Nosaltres ens ho rellegirem de tant en tant quan la rutina intenti esborrar els records per reviure aquestes vacances! Fins a la propera !

Skaftafell i Vík, en busca de frarets

Ens llevem ja al Parc Nacional de Skaftafell que conté algunes de les perles naturals més apreciades del país: flora, fauna, paisatges escarpats, muntanyes i glaceres com el Vatnajökull, la joia del Parc. Una gran xarxa de senders ofereix moltes oportunitats als afeccionats al senderisme.

Avui, sense moure la caravana ni un sol metre, sortim d’excursió per recórrer una minsa part del Parc. Prenem una senderó d’uns 2 kilòmetres i 150 m de desnivell que ens portarà fins a Svartifoss, un salt d’aigua que hem vist en moltes postals del país i és coneguda com “la cascada negra” perquè està flanquejada per negres columnes de basalt de llargades i formes diferents. És molt bonica i força concorreguda.

Des d’aquí, aprofitant que fa bon dia i que hi ha força visibilitat, continuem enfilant-nos per un sender en direcció oest fins a Sjónarsker, on tenim unes vistes fantàstiques del Skeidarársandur. Posteriorment iniciem el descens i enlloc de tornar pel mateix camí ens desviem fins a Sel, on es conserva una granja tradicional islandesa, composta de varies casetes de fusta amb la coberta vegetal, d’herba! Comencem la visita per la teulada. Que divertit caminar pel carener i després baixar pendent avall com si fos un tobogan! Quines casetes més xules aquesta granja! Per arrodonir-ho ens hem trobat la porta oberta i hem pogut visitar totes les estances de dins amb el seu mobiliari original amb fotografies de qui hi vivia i tot!. Una granja museu gratuïta i sense vigilància on només hi ha un petit cartell que diu: es prega no dormir-hi. I està impecable! Fantàstic! Quin civisme!.

Seguim sender avall, ara ja si, fins la caravana. Una petita excursió de 5,5 km i lleugerament desnivellada on la Queralt ho ha fet molt be. Recollim i marxem direcció Vík amb l’esperança de veure frarets.

Per la carretera ens aturem a mig camí per dinar i visitar un nou salt d’aigua, Foss á Sidu, davant de la penya de Dvergharar formada per unes petites columnes de basalt. Aquí mateix gaudim de la presència d’un parell de cavalls Islandesos que la Queralt acaricia i els dona menjar. Aquesta raça, tot i la seva reduïda dimensió (135 cm), és enormement muscular, te un cap pesat i un cos compacte. Tot i així presenten una gran agilitat i son famosos per tenir un trot molt ferm. Nosaltres entre el clima i la manca de temps no ho hem fet, però moltes guies recomanen fer excursions a cavall i val a dir que hi ha moltíssims llocs en tota l’illa on poder sentir-te un autèntic genet.

Poc després una nova parada, aquest cop al congost de Fjaðrárgljúfur. Un sorprenent congost molt poc conegut però molt recomanable. Durant la breu excursió fins al capdamunt del congost pots presenciar unes vistes canviants i impressionants del riu i les formacions del terreny. Després un cop tornat al pàrquing no et perdis la possibilitat de caminar per la llera del riu i obtenir una visió totalment diferent, al peu d'aquests grans massissos rocosos. El riu no és profund pel que amb unes bones botes o simplement descalços pots per un altre excursió que nosaltres ja no fem (diuen que cal retornar pel mateix camí, ja que s’arriba a una cascada que és impossible creuar).

Seguim fins a Vík on no parem al poble perquè creuant-lo no veiem que tingui cap atractiu en especial. Aviat seran les sis de la tarda i si hi ha frarets, diuen que és l’hora que comencen a tornar al niu després de pescar, i per tant quan és més fàcil veure’ls. Així que anem fins a la platja de Reynisdrangur que és el punt més famós de Vík pels seus pilars de roca sobre la sorra negra i amb uns penya-segats ideals, diuen, per observar frarets. 

Fa una vent fortíssim, de fet la Queralt té por perquè pesa poquet i nota que la inestabilitza. Tot i que veiem els frarets, aquests només els presenciem entrant i sortint molt ràpid del niu cap al mar i viceversa. Costa molt fotografiar-los. Tot i així al peu dels penya-segats, hi ha unes columnes de basalt molt maques, que aprofitem per enfilar-nos i fer fotos. Després anem a la cafeteria a prendre un cafè i una xocolata calenta per entrar en calor. El vent gèlid ens ha deixat petrificats.

Demà al vespre ja s’acaben la nostre estada a Islandia i no hem vist frarets?? No pot ser! Tossuts de mena anem fins a Dyrhólaey, un promontori de 120 m d’alçada sobre l’oceà, on diuen que també pots trobar el famós ocellet. Amb l’objectiu gran de la càmera i posant-li tota la il·lusió i ganes tenim unes fotografies de lluny, volant i d’aquella manera dels frarets!!. Res a veure amb la idea de proximitat que explica la guia ni les imatges tipus National Geographic que surten per tot arreu on sembla que tens frarets a tocar com coloms a la plaça Catalunya de Barcelona!.  

 Ens compensa almenys veure, al peu dels penya-segats, les immenses platges de sorra negre cobrint quilòmetres davant la nostra vista i la posta de sol a l’horitzó.

Seguim ruta fins a Skógafoss on passarem la nit al peu d’aquest famós salt d’aigua envoltats de tendes de campanya de tots colors i alguna caravana més.

Glaciars i més glaciars !!!

A diferència de cada matí que em desperto la primera, avui han estat el Marc i la Queralt. En Marc estava especialment inquiet... Com si del matí de Reis es tractés, ha obert de seguida la finestra. Ja sabia que era de dia però volia veure si feia bo. I si, els núvols estaven trencats i es veia una mica de cel blau i un sol mig espantat al darrera. Ara calia fer la trucada de rigor per comprovar que hi havia places disponibles. Per a què?? Doncs per a fer una excursió amb moto de neu pel glaciar Vatnajökull (Parc Nacional), el més gran d’Europa i el 4rt més gran del món.

Finalment tot encaixa. Hi ha lloc, fa bon dia, la il·lusió i les ganes no cal dir que hi son sobradament!

 

A dos quarts de deu arriben un parell de jeeps llarguíssims amb unes rodes altíssimes (super-jeeps) i s’omplen en un moment! Una pista cada vegada amb més pendent ens porta fins dalt al refugi al peu del glaciar. Pel camí, ens expliquen la velocitat amb la que recula aquest degut a l’escalfament global. Espanta la rapidesa amb que retrocedeix. Arribats dalt ens faciliten un casc, un mono i unes botes d’aigua previ pagament de l’aventura.

Una petita classe de consells de com conduir, què fer i què no fer amb una moto de neu i enfilem tots tres en una mateixa moto de neu glaciar amunt!. La visibilitat és molt bona, estem molt contents. Aquest país és tant canviant que mai se sap! Quina sort!

La volteta dura tot just una hora (contant parades per explicacions i fotos), una miqueta curt i sense acabar d’arribar en un punt on es vegi realment la magnitud del glaciar. De baixada tot i els sotracs la Queralt s’adorm i tot! Good Driver!. Si mai has anat amb moto de neu està be l’experiència, sinó crec que sap a poc, sobretot pel que pagues.

Una estoneta al refugi, fotografies,...i avall de nou amb el super-jeep.

De nou a l’autocaravana ens arribem fins al famós Jökulsárlón (llac de riu glaciar, traducció literal) a veure la multitud d’espectaculars icebergs provinents de la llengua glaciar del Breiðamerkurjökull (extensió del Vatnajökull) que suren per la llacuna.

Cada any el glaciar retrocedeix entre 200 i 300 metres i el llac va creixent a causa del desglaç de les glaceres a Islàndia. La llacuna se situa a 1,5 km de la riba del mar i té una superfície d'uns 18 km2. S’ha convertit recentment en el llac més profund d’Islàndia amb més de 248 metres de profunditat.

Els blocs de gel neden fins l’oceà Atlàntic a escassos metres de la llacuna on hi ha una platja de sorra negre amb blocs de gel surant i d’altres embarrancats a la sorra. 

Dinem aquí i comprem els tiquets pel Vaixell amb rodes ! (vaixell amfibi). Unes barcasses amb rodes que circulen per un camí abans d’entrar a l’aigua i recorre l’interior de la llacuna entre icebergs.

 

La Queralt està al·lucinada, entre les motos de neu al matí i ara un vaixell amb rodes que es posa dins l’aigua, avui és com si haguéssim anat a Port Aventura però sense el com.

Mentre esperem el vaixell veiem com neden les foques. És una llàstima que no s’acostin més a la vora.

El passeig en vaixell està bé sense que sigui cap cosa de l’altre món. Ens expliquen que el blau dels icebergs es deu a que aquella part de gel estava submergida en aigua i que quan queda visible agafa aquestes tonalitats durant aprox. uns 8 minuts. El 80% de l’iceberg està sempre submergit i només en veiem el 20% restant. També ens diuen que tot sovint es trenquen blocs de gel fent un important soroll i es reequilibren tots de nou. Això últim ho comprovem als cinc minuts de baixar del vaixell per sort. Ha estat molt xulo veure com un bloc predominantment horitzontal es recol·locava en vertical i agafava la tonalitat blavosa. Natura viva!

Més que feliços seguim ruta direcció a l’oest. Fem una parada a un altre extensió de glaciar, al Fjallsjökull on també hi ha una llacuna molt mes petita amb icebergs flotant. Aquí hi ha l’opció d’anar a través dels blocs de gel amb una zodíac. Potser perquè el llac és més petit i per tant el gel del glaciar més a prop, fa que aquesta llacuna també sigui molt espectacular.

Seguim carretera fins a Skaftafell, on passarem la nit per demà veure més espectacles naturals d’aquest fascinant país !