Envoltats de mar

Quina calma! Sembla Àfrica això, aquí es viu amb un relaxament al qual no hi estem acostumats!. Potser serà el dia de diari més curt perquè estem una mica improductius: dormir-llegir-banyar-nos-...... hem anat a fer-nos un massatge, al encarregar-lo li hem dit si podien donar-nos la mateixa hora i el que han fet és posar-nos en una mateixa sala!, mentre a en Marc li feien un massatge a mi em pensava que em farien un peeling però m’han embadurnat amb una crema i m’han tapat amb tovalloles!. Tot i que sempre és un gust que a un el magregin de dalt a baix, no és un dels millors massatges que ens hem fet per aquests móns, els de Tailàndia segueixen estant en els nostres millors records.

A última hora de la tarda (les 5h....) hem agafat un caiac doble i hem navegat fins al reef o barrera de corall, aprofitant que baixa el vent i l’aigua està més quieta i es pot aprofitar la gran transparència per veure molt bé el fons.

El contacte entre mar obert i el reef sempre genera una onada gran, el reef fa de dic. Així que ho hem aprofitat per agafar velocitat amb el caiac com si féssim surf. Un cop cansats hem parat a mig del mar per veure la posta de sol i immortalitzar aquest moment per la resta de l’any fins les properes vacances.

Que lluny quedarà tot això la setmana que ve des de la feina....!!! no volem ni pensar-hi!.

Tokoriki Island

Després d’esmorzar a l’hotel ens recull un autocar per portar-nos a la “terminal” dels ferris. Arribem i l’ambient és una mica caòtic, molta gent, moltes destinacions, moltes maletes,...fins aquí, lo típic d’una terminal però que no deixa de ser un xiringuito de bambú allà al mig coordinant gent a un catamarà o altre.

Pel camí, mapa de la guia en mà, intentem anar quadrant per on passem i quines illes anem deixant a dreta i esquerra. N’hi ha tantes que costa una mica. Tot son illots verds amb una franja groguenca fina a la base, més o menys gran.

Per sort, ens han endreçat de manera que tot i que Tokoriki és l’illa de més al nord del grup de Mamanucas, som la segona parada del ferri. Baixem per passar a una barca que ens portarà fins a la sorra. I ja som al resort!.

A la sorra ens esperen cantant i tocant l’ukelele! I a la recepció amb un parell de copes grans de suc de fruita guarnit amb coco i una flor!.

Ens ensenyen el resort, i cap a l’habitació. Estem arran de mar, en el que diuen "honeymoon rooms" tot i que no estiguem de lluna de mel, és un "kit kat Loreal" en plan “porque yo lo valgo”. Habitació enorme amb banyera rodona al mig, tot ben guarnit amb flors per tot arreu i només escoltant les onades del mar.

Només hi estarem tres dies. L’illa de Tokoriki és molt petita, es pot fer la volta en vint minuts perquè us en feu una idea. I en Marc està inspeccionant el perímetre del resort per saber on és la porta! Això no és “Perdidos”!!

Després de dinar anem a fer una sortida de snorkel per la barrera de corall. Fa molt vent i hi ha onades i em marejo com una sopa! (montse). El Marc està com un peix a l’aigua, ningú ho diria. Es veuen molts peixos i de molts colors, entre ells el Nemo o peix pallasso. També tipus zebra, blaus, grocs, taronges, fluorescents així com esponges i coralls. Vaja lo que un s’imagina però en viu i en directe. Ens donen pa per donar-li’s de menjar i així s’acosten per tot el voltant.

Que lluny queda Hong Kong i l’illa del sud, això fa desconnectar fins hi tot de les pròpies vacances!.

A la típica paret de rellotges amb l’hora d’arreu del món, el rellotge d’aquí no té ni agulles!

La llàstima és que no tenim fotos dels peixos perquè la càmera no és submergible!.

Al tornar a l’habitació, se’n va la llum, al veure que no torna i la resta tenen llum avisem a recepció i ens canvien d’habitació. Perfecte! Tot net i endreçat de nou!.

El que per nosaltres seria mitja tarda (aquí es fa fosc molt aviat, entre les sis i quarts de set de la tarda!), observem la posta de sol, de nou amb música en viva i cants de fons.

Sopem al restaurant de parelles, n’hi ha dos, un per famílies amb nens i el de parelles. Això està molt ben muntat. I per suposat no es pot fumar enlloc!.

Ens adormim en una nit d’un cel impressionant ple d’estrelles i amb el so del vaivé de les onades de fons.

PD: Eva no te pierdas mi foto en la bañera !!! Dale aqui y dile a Manolo que esto no esta tan lejos, solo a unas 24 h de casa. Una escapadita y el dia siguiente de nuevo con las niñas !!!

Més fotos paradisíaques a picassa. Clica aquí.

“Bula” Nadi

Madrugón per agafar l’avió, tràmits de sortida, etc... fins que arribem a les idíl·liques illes de Fiji. Arribem a l’illa més gran, Viti Levu, la capital és Nadi. Fiji té 322 illes, i més de 500 illots.

Aquí passarem tot el dia d’avui fins demà que marxem cap a Tokoriky, l’illa de més al nord del grup de Mamanuca Islands.

Només arribar tothom et mira, et somriu i et diu...Bula! que vol dir hola!.

Només sortir hi ha una furgona de l’hotel que tenim agafat que ens recull a nosaltres sense tenir-ho contractat, genial. Fem el check-inn, reservem ja el ferry d’anar i tornar a les illes i decidim anar cap al centre de Nadi amb un taxista que no calla. Això de dir que ets de Barcelona ja et treuen el futbol com a tema principal!.

El país és econòmic respecte a nosaltres i NZ, els edificis son més aviat senzills. La capital son cases concentrades a banda i banda d’un carrer envoltades de camps de sucre a la perifèria. Tot el carrer principal son botigues tant pel turista com per als autòctons així com restaurants i cafès.

Ens sorprèn la gran quantitat d’indis que hi ha i llegim a la guia que son la meitat de tota la població. Per lo que les botigues tenen un aire asiàtic tant en la roba com en tota la resta (incens, elefants,....). Curiós.

Ens esperàvem un gran sol i està ennuvolat. L’aire però és calent, tenim 26 graus! Quin canvi!. Hem tingut que rescatar de sota els plumons i jerseis el pantaló curt i les samarretes! I a les illes esperem posar-nos les ulleres de sol tot el dia i la crema solar!.

Després de dinar hem tornat a l’hotel per descansar a la piscina ja que avui hem matinat i no tenim ganes d’explorar gaire. Demà matinem de nou per agafar el ferry cap a Tokoriky, així que sopem a l’hotel mateix en una acollidora terrassa amb torxes enceses! Aquest ambient no és el de l’autocaravana!

Darrer dia de NZ a Auckland

Ha anat plovent tota la nit i ens llevem d’hora per anar a buscar en Dani i l’Ester a l’aeroport. Però les preses mai son bones i al voler sortir de la parcel·la de gespa....sshhsshhh encallada pel fang!. Allò no traccionava i cada vegada s’enfonsava més. Les marxes automàtiques en aquests casos no van gens bé i empenyer el trolebus un esforç inútil. Així que es van juntar les forces amb l’enginy i varem col·locar unes pedres davant la roda i al darrera i finalment va sortir. Anàvem tard i per postres, trànsit. Amb aquesta no hi havíem pensat, Ackland no és la capital però com si ho fos. Hi viu la gran majoria del país, 1,2 milions d’habitants.

Finalment arribem a l’aeroport i ens trobem. Fem un petit curs accelerat del funcionament bàsic de l’autocaravana, sobretot tema aigües negres, grises, buidatges, corrent, etc.... i anem a tornar l’autocaravana. No ens posen cap problema tot i el nyanyo que li varem fer. Hem amortitzat l’assegurança a tot risc!.

Pugem ja tots al super cotxàs que han llogat els de Mataró, anem al darrera i arran de terra comparat a l’alçada a la que estàvem acostumats fins ara, similar a un camió.

Ens arribem fins al centre d’Auckland per visitar-lo. Veiem el sky tower amb la corresponent atracció de saltar els 192m. Estant sonats!, evidentment ni que ens paguessin ens hi tirem! Per molt que insisteix l’Ester, ni de conya.

Comença a ploure i està molt tapat, de manera que desistim pujar a la torre per no veure res i fer fotos a vidres mullats.

Prenem el carrer principal, Queen’s Street, i tot mirant botiguetes ens arribem fins a baix al port on dinem molt bé. Ja ben tiparrons, decidim veure el skyline d’Auckland, i quina millor manera que des del mar en plena ciutat de les veles.

Per tant, agafem el ferry que va a Devonport, i de pas el visitem. És molt residencial ple de casetes d’estil victorìà. Pugem fins dalt un turó per tindre millors vistes. Per aquest costat està més obert el cel, ha començat a ventar i es veuen velers navegant a gran velocitat, n’hi ha més de 140.000 amarrats a port!.

Tornem a Auckland i tot passejant, una trobada del tot inesperada, un amic de la carrera de’n Marc, d’aquests que fa molts anys que no veus. Impressionant, increïble, a l’altra punta del món es troben els dos Marcs, el Giralt amb el Canals.

Faltava la càmera de tele i el ram de flors, com si estigués preparat!.

Fetes les presentacions, seguim tots cinc passejant fins que es fa fosc i anem a prendre quelcom. En Marc Giralt, ens explica que acaba de començar un any sabàtic, acaba d’arribar a Auckland i s’hi estarà tres mesos, en principi, perquè creiem que li agradarà tant que potser no en marxa. Li desitgem tota la sort i esperem seguir-lo, al menys per correu electrònic. A veure si s’anima a fer un blog per anar-lo seguint des de l’estrès de la feina a Barcelona. I si es vol quedar aquí, segur que el vindrem a veure!

Ens acomiadem i marxem cap a l’hotel tots quatre, allà també ens acomiadem de’n Dani i l’Ester que estoicament han aguantat tot el dia el jet lag però ja porten una estoneta fent cops de cap. Els hi desitgem també molt bon viatge!. Nosaltres a les cinc de la matinada marxem ja cap a l’aeroport per anar cap a Fiji a fer vacances de veritat. De l’hamaca a la platja i a la inversa.

La península de Coromandel

De Wahihi marxem cap a Pareroa, passant per la carretera 2. Els vint i pocs quilòmetres entre ambdós pobles passen per un congost on en paral·lel discorre l’antiga via de tren, ara convertida en el que en diem un camí verd. Molt bonic.

Passat Pareroa prenem direcció nord cap a Thames i Ciutat de Coromandel, per una carretera que ens recorda a la penínula d’Otago, carretera estreta i enganxada al mar, sense voral ni biona ni res, però ara amb trànsit de camions articulats amb remolc, busos i demés.

El primer que fem arribats a Coromandel és reservar el Driving Creek Railway, un trenet que va construir durant 27 anys un famós ceramista, Barry Brickell, el qual durant una hora circula pendent amunt passant per quatre ponts de cavallet, dues espirals, un pont de doble sentit (passes per sota i per dalt) i dos túnels. Per anar salvant el pendent va fent zigazagues i canviant les agulles. Tot molt casolà i interessant de veure i gaudir. Com no, a banda i banda del circuit hi ha falgueres i vegetació espessa (hi va replantar més de 17.000 arbres autòctons), també es va veient treballs kitch de ceràmica i talussos amb ampolles buides de vidre i és que a part de ceramista també en menor part treballava el vidre. Poca gent trobaríem al món que invertís 27 anys de la seva vida a fer coses com aquesta!.

Per dinar, no ens podem aguantar de degustar de nou musclos verds. Aquesta vegada amb una crema i també al vapor. Per postres un batut pel camí, marxem cap a la costa est de la península creuant per l’antiga carretera 309 (sense asfaltar) el Coromandel Forest Park. Dir-vos que anem amb un caravanote i que aquí lo del desmunt i terraplè no ho coneixen i tracen tal qual ho permet el terreny, ni túnels, ni viaductes ni res de res, només puja i baixa constant i pronunciadament.

Pel camí dues paradetes, una per veure les cascades de Waiau (10 m) i l’arboleda de kauris, que son uns arbres antics amb un tronc amb perímetres de fins a 6m. El passeig passa per un preciós tram de bosc i que quan veus els majestuosos i gegants arbres de més de 600 anys (Kauris), t’imagines com era el bosc de la península fa anys, doncs molts d’ells van ser tallats i actualment en queden poquets.

Arribem a Haihei per veure la bonica Cathedral Cove, una gran roca amb un arc gegant de pedra calcària i una dutxa natural en cascada. Això ens ha suposat una caminada també de puja i baixa de 45 minuts anar i 45 més tornar i no els 25 que explica la guia!!.

També pel camí ens vàrem arribar a la Gemstone bay, d’on surt una ruta de snorkel considerada la millor de Nova Zelanda, però no portàvem l’equip i la temperatura tampoc hi convidava.

Després de la caminada varem anar cap a les Hot Water Beach. Una platja de sorra davant d’un aflorament rocós d’on sorgeix aigua calenta per sota de la superfície, només cal cavar un forat i voilà! Ja tens un spa personalitzat!. Com que era tard, la marea estava pujant i no teníem pala, tot i provar amb les mans no varem poder fer-nos una petita piscineta! Així que important controlar horari marea baixa si es vol assegurar el tret!.

No ens entretenim més i prenem la carretera, ara si que la més ràpida, cap a Auckland on farem la darrera nit d’autocaravana i penúltima al país.

Demà al matí toca matinar per quedar amb en Dani i l’Ester, uns amics del viatge d’Uganda i Rwanda de l’any passat, que arriben per començar les seves vacances i hem quedat per veure’ns i traspassar tota la informació possible. Així que busquem camping el més a prop de l’aeroport, però només n’hi ha un i està ple. Això no és l’autovia de Castelldefels al costat de l’aeroport el Prat....

L’altre camping està al nord de la ciutat i si no està ple ens tocarà demà al matí matinar més i creuar-ho tot, quin remei. Està lliure, uff. Fem maletes per avançar feina i a dormir, com no, cau un ruixat que ajuda a conciliar el son!.

Ous podrits a Rotorua i voltants

Ens llevem a Taupo i exceptuant la primera visita a les Huka Falls, tota la resta ha estat monotemàtica, zones geotermals una darrera l’altre.

Les Huka Falls, son uns salts d’aigua de molt caudal, força impressionant, i color més aviat blau turquesa que passen per un tram de congost des d’on en surten diverses caminades. Nosaltres tant sols hem reseguit a peu el tram del congost, teníem pressa per ser a les 10: 15 a.m. a Wai-O-Tapu, que és l’hora aproximada en que entra en erupció el gèiser Lady Knox, el qual s’eleva fins als 21m d’alçada i es manté encès amb menys potència durant l’hora següent. Només passa això una vegada al dia i a la mateixa hora, és el cicle d’aquest gèiser, així que tot i essent diumenge, no ha descansat.

En la mateixa zona de Wai-O-Tapu, que vol dir “aigua sagrada”, es visita una zona coberta per cràters ensorrats, piscines d’aigua i fang fred o bullint i fumaroles de vapor.

En tot el recorregut, d’uns 120 minuts, es passen per 25 punts singulars, força a prop entre ells i ben diferents. Es veuen molts cràters, de fins a 20m de diàmetre i 12m de profunditat, els quals tenen manantials d’aigua bullint, així com dipòsits de sofre formats pels vapor que desprenen. L’àrea és singular per la gran quantitat de colors que s’hi observen segons els elements químics que hi predominen:

Groc ...................... Antimoni

Vermell/Marró ......... Sílice

Taronja ................ Sofre

Negre ................... Arsènic

Blanc .................... Manganès

Morat .................. Òxid de ferro

Verd .................... Sofre i carbó

Ep, atenció, no estan endreçats, és un joc! A veure si trobeu la relació correcte entre el color i l’element químic. Premio seguro, siempre toca sino un pito una pelota!. Vinga va, adjunteu un comentari en aquest capítol del blog i mostreu els vostres rovellats coneixements de química!.

Sortim rebentats, sobre tot la Montse, aquests bafs no deuen ser gaire bons... i anem cap a Orakei Korako, una altra àrea que segons la L.P. és la millor zona termal que queda a Nova Zelanda i una de les millors del món. Per anar-hi hem travessat el Hidden Valley, el qual és preciós, igualet a “La Comarca” del Senyor dels Anells!.

L’accés a l’Orakei Korako és per aigua, cal prendre una barca en un costat de la riba i creuar, a mesura que et desplaces a través del protegit llac Ohakuri la terrassa de sílice sembla augmentar de mida, aquí comença la ruta, a la terrassa més gran de N.Z. amb gruixos entre 20mm i 20m!. Es ressegueix aquesta terrassa per diferents tallats i salts d’aigua, destacant una gran piscina de color blau i la Ruatapu Cave, una de les dues úniques coves geotèrmiques del món. La cova té una piscina d’aigua verda i té la peculiaritat de netejar joies.

Tot plegat envoltat d’un bosc de falgueres gegants de les quals algunes el revers de la fulla és platejada, i aquestes, les platejades, son l’emblema de Nova Zelanda. Fins hi tot els All Blacks de rugbi, porten aquest símbol al seu equipament, per no dir la de souvenirs amb la fulla de falguera que hi ha!

Marxem direcció Rotorua, on es concentren les zones geotermals més turístiques, que no visitem. Al voltant de Rotorua és molt bonic, ple de llacs, muntanyetes verdes i coses a fer, ideal per passar-hi uns dies però com que no en tenim seguim direcció nord fins a Waihi Beach, a mig de camí de la regió de Coromandel.

Ja que la jornada ha anat sobre aigüetes calentes, hem tingut la grata sorpresa d’arribar a temps de fer un bany al spa del camping a 40 graus! Ideal per al descans del guerrero!

Tongariro tapat

Ens llevem en un dia gris però no plou, fins hi tot es veu alguna tímida clariana cap a l’horitzó. Ens endinsem dins el Whanganui National Park per la River Road que va resseguint en paral·lel el riu entre Whanganui i Pipiriki. Aquest riu neix al mont Tongariro i és el riu navegable més llarg de Nova Zelanda, és molt ample i segons la guia de color de jade (verdós) però avui després de les pluges dels darrers dies, baixa carregat de sediments i per tant, te una tonalitat marró.

La carretera té algun tram sense asfaltar i l’estat de la pista no és gaire bo, sotracs a part trobem diferents esllavissades i tot vibra (plats, gots, eines....) semblem una “cacharrería andante”. Tot i així, el supercamió s’ha portat molt bé!. La vegetació com no podia ser d’altra manera, tornen a ser les majestuoses falgueres i pel que fa al bestiar, és tant poc transitada la carretera/pista que ens els trobem lliures (vaques, ovelles, porcs, cavalls, faisans, cérvols, cabres....) sort que no podem córrer gaire!.

Existeixen també encara petits poblats maorís fincats per aquesta inhòspita zona.

Acabada l’etapa de carretera fluvial, comencem la del parc nacional del Tongariro. La vegetació canvia, de fet, desapareix i passa a ser un paisatge volcànic i desèrtic. Aquest parc comprèn tres volcans encara actius, el Tongariro, el Ngauruhoe i el Ruapehu. El primer d’ells, el Tongariro, és el més famós per haver interpretat a “Mordor” en la trilogia de Peter Jackson, (Jana, et portem una pedra volcànica de Mordor! ).

Per la zona també s’han rodat les escenes de “Ithilien”, “Plains of Gorgoroth” i “Mount Doom”.

Teníem previst fer un treking d’un dia (Tongariro Alpine Crossing) considerat una de les millors caminades d’un dia del país. Però tot i no ploure, els núvols baixos, el vent gèlid i que encara hi ha neu en el camí ens ho ha impedit, a part que no podríem haver gaudit de les vistes.

Com que a prop hi ha una estació d’esquí, al peu del Ruapehu, ens hi hem arribat per veure si s’obria alguna clariana i veiem bé el Tongariro o algun dels altres però tampoc ha estat possible. L’estació d’esquí per això encara estava oberta. És curiós que tota la neu està a sobre de roques volcàniques i no prats com estem acostumats als Pirineus. Si falta neu, es deuen ratllar els esquís que dóna gust!

Ens hem resistit fins al darrer moment esperant que es destapés algun cim, de manera que hem parat a cuinar i dinar mentre badàvem per la finestra analitzant els núvols que ràpidament avançaven pel davant. Però no ho hem aconseguit, haurem de tornar-hi!.

D’aquí, marxem cap a Taupo, per visitar l’àrea geotermal d’Orakei Korako però tanquen tant aviat (igual que les botigues a les 17 hres.) que no hi hem arribat a temps i hem anat a veure un altre més aprop que es diu “els cràters de la Lluna”. Ens ha impressionat l’activitat que hi ha en una explanada plena de xemeneies i cràters que no paren de treure fumaroles amb major o menor intensitat. Una olor de sofre (ous podrits), fang bullint i soroll de tetera en plena ebullició és el constant que et trobes al llarg d’una hora de caminada per passeres de fusta ben adequades i a prop. Quan tanquen (que no faltava gaire), fan sonar una sirena tipus guerra civil avisant bombardejos. Curiós, sembla que tinguis que sortir corrent perquè els volcans entren amb erupció. Ens ha començat a ploure de valent al darrer tram de la visita. Demà més parcs “termals”, que no son balnearis!.

Cap a l'Illa Nord

Avui si que hem tingut que matinar de valent per agafar el primer ferry cap a Wellington, el varem reservar ahir nit per internet perquè surt més econòmic que no directament a la terminal. Ens hem tingut que presentar 1 hora abans de la sortida perquè portàvem l’autocaravana. Una vegada tots tres a dins, hem deixat l’autocaravana a baix tot i que el que volíem era quedar-nos i dormir de gust les 3 hores i mitja del trajecte. Però hem tingut que pujar a dalt als sofàs.

El viatge no l’hem disfrutat gaire perquè ha plogut tota l’estona. Tot i així, l’estret de Cook s’ha comportat tot i el mal temps.

Una vegada a Wellington, capital del país i de tant sols 165.000 habitants, ja es nota molt més bullici que no pas al sud. La ciutat té un centre d’edificis majoritàriament d’oficines i botigues, mentre que la zona residencia de vivendes es reparteix pels verds turons del voltant.

Com que no havíem esmorzat encara i ja érem a mig matí, hem fet un bon àpat al Cafè l’Affare. Una cafeteria on ells mateixos torren el cafè. Es tracta d’un espai gran semi industrial amb taules comunitàries, una bola de discoteca i aparatosos focus de teatre. Els cambrers no paren amunt i avall de portar plats impressionants i està ple de gent. La carta era tant extensa que hem decidit menjar per la vista i indicar-li al cambrer allò de: Un com aquest per mi!. Ens hem cruspit uns sandvitxos d’aquests de diferents pisos amb de tot a dins! Deliciós. I com no, un bon cafè, el millor fins ara.

Amb la panxa plena, que millor que anar a visitar el enorme museu del Te Papa. No tot és caminar pel monte!.

El Te Papa, a primera vista sembla com el Museu de la Ciència de Barcelona, d’aquests força interactius. És un edifici enorme, arran de mar, de 1998, amb molts espais tant per les exposicions permanents com per algunes temporals. Fins hi tot té part a l’aire lliure, tot i que avui no era el millor dia per gaudir-ne. Te Papa vol dir en maorí “el nostre lloc”, doncs efectivament és un museu que explica la cultura i història del país així com la flora, fauna i geologia. Hi ha una atracció que simula un sisme dins d’un menjador d’una casa. També hi ha jocs per grans i petits per fer la visita més amena. Només hi hem estat 2 hores però t’hi pots passar el dia sencer.

Volíem pujar amb el Cable Car, un tramvia que puja fins un mirador de la ciutat, però la boira i el mal temps no ho recomanaven, així que hem visitat el parlament i els edificis més “antics” des de fora. Diem antics perquè aquí no hi ha res pròpiament antic.

Al voltant de Wellington també s’han rodat moltes escenes del Senyor dels Anells i com a Queenstown, també s’organitzen sortides temàtiques especials per visitar les zones de rodatge.

Amb un temps canviant, sortim de Wellington direcció al nord fins a Whanganui, on passarem la nit per demà visitar el seu parc nacional que ens portarà al Tongariro National Park (Mordor pels freakes). Si el temps no acompanya com indiquen les previsions, llençarem el MiniMolina als orcos!.

Abel Tasman i musclos verds!

Nou dia de sort, toca caminar i fa sol. En principi només fins la tarda però finalment ha sigut fins al vespre, gairebé fins ara que estem escrivint ja dins de l’autocaravana que no ha començat a ploure, ja som a Picton a punt per agafar el ferry cap a l’illa del nord demà.

Comencem pel dia d’avui, que hem visitat el Parc Nacional d’Abel Tasman. Hem dormit a Motureka i hem anat fins a Kaiteriteri per agafar un Taxi Aquàtic que més aviat és un Bus Aquàtic perquè para en unes platges concretes a unes hores determinades.

Amb la barca hem fet gairebé tota la longitut del parc, sortint de Kaiteriteri fins a Totaranui i al tornar hem baixat a Bark Bay perquè hem fet un tram de l’Abel Tasman Coast track a peu. Uns 8 km entre Bark Bay i Torrent Bay per el interior i sense allunyar-nos gaire de la platja. Ve a ser un camí de ronda com el de la costa Brava però totalment verge sense edificacions, envoltat d’una densa vegetació predominant, com no podia ser d’altra manera, les falgueres gegants, símbol del país. Hem creuat de nou un pont penjat com el d’ahir però molt més curt, així com d’altres de fusta. Al llarg de tot el camí hi ha una pau, tranquil·litat i silenci només trencat pels ocells i el soroll del mar.

El camí va serpentejant la costa per un camí d’un suau desnivell. Arribats a Torrent Bay, ens ha sorprès lo canviada que estava la platja respecte al matí quan hem passat amb la barca. I es que la zona de l’Abel Tasman pateix un canvi de marea molt acusat de fins 6m entre la baixa mar i la plena mar. De tal manera que el que abans podia ser un illot davant la costa, ara és tot terra ferma, molt humida però assequible caminant.

La barca ens ha recollit tant a prop com li ha estat possible però ha calgut posar-se uns sacs tipus pantaló, molt divertits, per arribar-hi. Un bon invent 100% impermeable!.

Arribats a Kaiteriteri, carretera cap a Picton amb parada obligada a Havelock, capital mundial del musclo verd. I com no, ens hi hem quedat a sopar a la muscleria més famosa del poble, “The mussel pot”. Son boníssims i enormes, i de color verd per fora i més clar de dins, més aviat tirant a blanc que no al taronja al que estem acostumats. Son molt carnosos i gustosos. Els fan de dues maneres, al vapor i a la brasa, i amb diferents condiments en qualsevol cas. Així que n’hem fet una de cada i us les recomanem de qualsevol manera. Excel·lents!. Ho hem acompanyat amb una copa de souvignon blanc de la regió. I es que ens trobem en la principal zona vinícola del país.

De nou carretera, aquesta vegada ben sinuosa i revirada fins a Picton, amb vistes boniques als fiords tot i el cel gris i plujós que ens acompanyava en aquest tram final.

Des d’aquí Picton, demà prenem el ferry cap a Wellington, la capital de Nova Zelanda, que no és Auckland. Ja a l’illa del nord la qual esperem ens agradi també molt tot i que l’illa del sud ha posat el llistó molt alt i en guardarem molts bon records.

En ruta direcció al nord de l’illa sud

Avui ha fet un dia grisot, foscot, fredot, tristot com diria el minimolina!. Ha plogut amb ganes tot el que no ha plogut en els dies anteriors. Per sort, avui era un dia de trànsit, d’anar tirant amunt i parar puntualment a fer petites visites. I més o menys hem pogut anar-les fent.

Hem començat per fer un bon esmorzar a Greymouth, en una cafeteria, d’aquests esmorzars de forquilla i ganivet!, al carrer ja plovia amb ganes i aprofitant els porxos de les cases tipus de l’oest, es podia anar mirant aparadors sense mullar-se massa. Greymouth és un antic poble miner, de fet, tots els de la regió ho són i estant associats a les mines d’or però aquest és el més gran de tota la costa oest.

A part de les antigues mines d’or, aquesta zona destaca pel treball del jade, un material verdós del qual se’n fan objectes de decoració, joies i tot el que la imaginació arriba per a vendre com a souvenir, molts d’ells ja amb tota la categoria kitch.

Agafem la carretera que va fins a Westport, la qual recorre un litoral colpejat per les fortes onades del mar de Tasmania. Hi ha una boira intensa i la pluja no ens deixa.

El principal atractiu de la costa és el tram del Paparoa National Park on hi ha les Pancake rocks (capes de roques que recorden crepes apilades) degut al procés de formació de capes i erosió del mar, la calcària ha creat el que semblen aquestes piles de crepes.

Deixem la costa i ens dirigim cap al interior, pels fantàstics boscos plujosos a travessant el congost del riu Buller, plena de falgueres a banda i banda de carretera i vegetació frondosa i espessa que fa un bosc fosc i dens.

Parem a mig camí per creuar el riu Buller pel pont penjat més llarg de Nova Zelanda, 110m. Un cop flanquejat, hem fet un passeig que porta fins al White Creek, epicentre del terratrèmol del 1929 en plena febre de l’or. A mig camí ens trobem amb màquines abandonades de l’època de l’explotació com si estiguéssim en un desballestador de vehicles i no en plena natura.

Arribem fins a Murchison i dinem al Riverview, la cafeteria d’un camping arran de riu, que amb bon temps s’hi ha d’estar encara millor. A partir d’aqui, la vegetació ha canviat radicalment passant a terrenys ondulats, oberts, amb camps verds a les valls plens de bestiar i les muntanyes amb boscos alpins.

Hem anat fins a Motueka, on passarem la nit, a les portes de l’Abel Tasman National Park, el qual tenim previst visitar demà.

Heli - Hike

Hem tingut molta sort, tornem a tindre sol solet!. Hem dormit al Westland Tai Poutini National Park, al poble de Franz Josef. El principal atractiu d’aquí son els glaciars de Franz Josef i el de Fox. A cap altre lloc del planeta a aquesta latitud hi ha glaciars tant a prop d’un oceà. A la vegada se’ns fa estrany tindre un bosc tropical plujós a costat d’un glaciar. No ens ho havíem imaginat pas així. Però és molt i molt bonic.

Ens sorprèn la dada de la velocitat d’avançament del glaciar, 1m diari, arribant als 5m en algunes ocasions.

Aprofitant que estem aquí tant lluny de casa i potser no hi tornem i el sol ens acompanya, hem decidit fer un Heli-hike, és a dir, un helicòpter ens deixarà (i més tard recollirà) enmig del glaciar Franz Josef a partir del qual farem un trekking amb grampons veient les diferents parts (seracs, pinacles, morrenes, gel blau, esquerdes ....) que formen un glaciar. Acompanyats d’un parell de guies experts.

Només aixecar-se l’helicòpter, ha fet un petit recorregut panoràmic per sobre de tot el glaciar on hem pogut gaudir d’unes vistes espectaculars. Molt recomanable de fer.

Al arribar ens hem posat uns grampons als peus per poder caminar per sobre el gel sense patinar. Hem passat per diferents petits túnels de gel, així com per diferents formacions i zones. Calia anar amb compte a on es posaven els peus perquè en alguns llocs hi havia tolls i forats. Hem anat cap a la part més empinada del glaciar, on es formaven els seracs i els pinacles i passant a través d’ells per passos de variada dificultat. En els passos més difícils els guies amb el piolet formaven escales al gel per facilitar-nos el pas.

Les dues hores de caminada ens han passat volant i ens ha recollit de nou l’helicòpter per baixar-nos.

Només arribar a baix s’ha començat a tapar el dia però tot i que ha començat a ploure, hem anat a conèixer el veí glaciar Fox, aquesta vegada a peu. Per arribar fins al front, hi havia una petita caminada d’una mitja hora, per tant, hem dinat abans a l’autocaravana esperant que parés de ploure. Però no ho ha fet, per tant, gore-tex i a caminar. (La Montse s’ha quedat fent la migdiada dins l’autocaravana). El camí anava per la llera del riu i la boira dels cims dels voltants li han donat una altra perspectiva i encant.

De nou trasllat, fins a Greymouth, parant a Hokitika poble famós per l’artesania de Jade verd, al qual hem arribat a mitja tarda i ja estava tot tancat. Aquí a les 17 hores, ja tanquen i els pobles queden deserts com si fossin pobles fantasmes de les pelis de l’oest.

Així que hem continuat cap al nord fins a Greymouth, poble coster del mar de Tasmania, on passarem la nit i demà ja visitarem!. Estem molt contents del temps perquè ens deixa poder disfrutar de les activitats de cada zona i ens plou quan ens desplacem, que ja som a cobert!.

Jet Boating a Queenstown i camí cap als glaciars

Ens llevem a Queenstown, considerada la capital dels esports d’aventura de tot el país i per els autoctons la de tot el món, s’ofereixen un munt d’activitats, hi ha molta gent comparat amb el que hem vist fins ara, però no deixa de ser un poble.

De les moltes activitats que es poden fer (bungy jumping, espeleologia, rafting, esquí, jetboating, paracaigudisme, ala delta, mountain bike, ....) no podíem marxar d’aquí sense provar-ne alguna i hem escollit el jet boating pel riu Shotover, a través d’un estret congost. Es tracta d’una llanxa motora que pot navegar amb zones de poc calat, a tota velocitat i fer girs de 360 graus de cop. T’esquitxes en els girs i quan va pel congost sembla que t’has d’estavellar contra les roques. Els conductors dominen molt perquè a tota velocitat s’acosten moltísim a les roques, troncs, etc... fent-te pujar l’adrenalina al màxim. Molt recomanable per a tothom, son només trenta minuts de disfrute.

Més bèstia, son les activitats de jumping que ofereixen des dels ponts de la zona, fins 134m d’alçada vertical o un de 100m verticals i 200m de pèndol a continuació sentat amb cadira o lligat pels peus. Hi ha de tot per a tots els gustos, senys i butxaques.

És un lloc amb un entorn bonic, el poble en si és massa turístic però molt recomanable per als amants dels esports d’aventura en plena natura.

Pels amants freakes del Senyor dels Anells, (eh, cunyá...va Jana, que ja deus estar remirant la peli de nou, ai no, que les tenim naltros!!) dir-vos que pel voltant del poble és on s’han rodat més escenes de tot el país. Com a exemple podeu trobar: “Middle Earth”, “Ithilien”, “Amon hen”, “Pilars of the kings”, “River Anduin”, “Ford of Bruinen”, “Gladden fields” i “Ford of Bruimen”. S’organitzen excursions en 4x4 per veure els emplaçaments, hi ha llibres, etc... tot un món.

Abans de marxar hem passat per una ferreteria, a la zona de La Tierra Media (no és conya), a comprar un plàstic i cinta americana per fer un bon pegat a la carícia que li varem fer a l’autocaravana d’ahir. A la part del darrera de la botiga hem trobat una escala perfecte per a poder treballar amb tota comoditat, seguretat i salut!.

De nou carretera, direcció als glaciars de Franz Joseph i Fox. Passant pel Parc Nacional de Mont Aspiring. Avui de nou ha fet un dia fantàstic de sol així que hem disfrutat molt de tot el recorregut en cotxe. Ja a la costa oest, en un dels trams de carretera arran de mar hem llegit un cartell que deia " Vigileu amb les pedres a la carretera quan hi ha mala mar" i hem pensat...perquè?. Només ha calgut mirar a l'esquerra. Entre el mar i la carretera hi ha una petita escollera de pedres de diferents tamanys i les més petites (tot i que hi ha excepcions), la gent ha fet petites fites. Nosaltres també!. Així hem col·laborat que quan hi hagi mala mar s'ompli més la carretera de pedres. No sabem si hi ha algo Maorí amb tot això, esperem sigui bo! sinó...perquè en posen tantes?.

De nou, ara per la nit, estem connectats des de l’autocaravana i esperem que demà faci bo un dia més almenys per la visita als glaciars. Així com també esperem els vostres comentaris que després del pont que heu tingut, tindreu feina a llegir i a comentar!