Pàgines

dimarts, 23 de setembre del 2008

De Rwanda a la feina

Després d’esmorzar a Butare ens hem traslladat fins a la capital de Rwanda, Kigali. Allà hem visitat el museu del genocidi. Al voltant del memorial, construït l’any 2004 commemorant el desè aniversari, es va construir un jardí de roses en memòria dels morts, així com un mur amb el nom dels milers de víctimes. Unes 258.000 de les quals només 70.000 estan identificades, estan enterrades al jardí del museu en foses comunes.


A dins, el museu es divideix en 3 zones temàtiques, abans, durant i després del genocidi. És molt impactant, tant les fotografies, com els vídeos i tot el material que explica una de les crueltats més grans de la història, un milió de morts en només tres mesos. No va ser una guerra, sinó un genocidi, d’una mitjana esgarrifosa de 300 morts per hora.


De Kigali prenem un avió d’aquí una estona cap a Entebbe (Uganda) i demà al matí a primera hora un altre cap a Londres i finalment per la nit a casa!. S’han acabat les vacances. Ens emportem molts bons records tant del que veníem a veure com de tots els que ens hi han acompanyat.


Adjuntem un paràgraf del següent llibre: "Queremos informarlos de que mañana seremos asesinados junto con nuestras familias", de Philip Gourevitch; on resumeix molt bé l’essència del que és Rwanda:


... A la carretera el país es resolia en un auster esplendor, i podia imaginar, mentre passaven a tota velocitat les escenes i el cotxe s’omplia d’olors a terra, a eucaliptus i a carbó de llenya, que la gent i el seu paisatge -la gent en el seu paisatge-, estaven com sempre havien estat: tranquils. En els camps la gent llaurava, en els mercats comprava, en els patis de les escoles les nenes amb vestits de color blavós i els nens amb pantaló curt de color caqui i camises de safari jugaven i es barallaven com els nens de qualsevol lloc. En les valls extenses i a través dels passos de les muntanyes elevades, al marge de la carretera es veia la desfilada africana típica: dones vestides amb colors vius i amb els nadons lligats a l’esquena i enormes càrregues al cap; joves fornits amb pantalons texans i samarretes dels Chicago Bulls, deambulant amb les mans buides –excepte a vegades un petit transistor-; avis amb el seu vestit, passejant per camins de terra vermella tortuosos amb bicicletes antigues; una nena perseguint una gallina; un nano intentant que no li caigui el cap ensangrentat d’una cabra que dur sobre l’ombro; nanos amb bates curtes desastrades, apartant les cabres amb un pal per deixar pas.

La vida.

Tu sabies, per pura estadística que la majoria de la gent que veies eren hutus, però no tenies ni idea de qui era qui, si aquesta nena que mirava sense expressió al teu cotxe que arribava i al darrer minut pestanyejava i esbossava un enorme somriure, era la supervivent d’una masacre o si era una assassina, o ambdues coses, o què. Si t’atures a comprar una beguda fresca i una brotxeta de carn a la brasa o a preguntar sobre la direcció a la que et dirigies, es reunien entorn teu un munt de persones que et miraven fixament i t’oferien els seus comentaris, recordant-te que eres quelcom exòtic allà.

Si conduïes cap al nord-est i t’aturaves al costat de la carretera per admirar els volcans, els pagesos sortien del camp per manifestar-te que els complaïa que no tinguessis cap altre intenció en aquell moment que contemplar la seva terra amb plaer. Si viatjaves als sud a través de la reserva tropical de Nyungwe i sorties del cotxe per veure els micos colobos, la gent que passava en minibús et saludava amb la mà.

Temps enrere la major part de Rwanda havia estat un bosc tropical com el de Nyungwe, un espès nus de vegetació coronat per núvols fins i baixos. Però segles d’explotació l’havien despullat de bosc, i a l’època que vaig arribar, fins els lloms més empinats estaven llaurats, o eren pastures, o havien estat treballades un i altre cop i només al cim tenien l’ombra d’algun vestigi d’arbre d’alçada. La intensitat amb la que cada tros de terra havia estat treballat oferia la prova evident de la densitat de població de Rwanda i de la conseqüent lluita pels recursos, i s’havia argumentat que el genocidi havia estat motivat en gran mesura per raons econòmiques bàsiques: el tipus de filosofia de “el botin va por el vencedor” i “no hay sitios para ambos”, com si les morts haguessin estat una espècie de mecanisme de control de la població darwiniana ... (pàg.. 203 - 204)

dilluns, 22 de setembre del 2008

El darrer trekking

No hem estat capaços d’estar fins les 8 a la tenda, ja tenim l’hàbit de matinar! Després d’esmorzar hem fet un trekking de nou, previ llarg pagament a l’oficina del parc. A Rwanda la burocràcia és molt estricta i han de fer un rebut per cada moviment de caixa. Tenint en compte que a aquestes alçades de viatge ja només queda una mica de moneda de cada país....si per postres cal anar fent canvis, doncs ja us ho podeu imaginar, gairebé hem trigat tant com a fer la meitat de la sortida.


El terreny continua essent molt accidentat i cal de nou baixar ben avall i per tant després caldrà pujar-ho de nou. A mig camí, entrem dins el bosc i el rànger va obrint camí a cop de matxet. Al cap d’una estona trobem els micos, l’objectiu del nostre trekking. Son molt amunt, bé, els arbres són força alts i ells no paren gaire per la part baixa. El soroll és diferent a la resta dels que hem vist fins ara.


En veiem dues races, els Mangabis i els Bluemonkeys, ambdós tenen el mateix tamany, l’esquena molt peluda, i colors força similars però es distingeixen si no es miren a contrallum.


Tornem, muntanya amunt, passant pel costat d’unes plantes on el rànger ens comenta que s’estan menjant el bosc perquè ja no hi ha elefants que son els que se les menjaven. L’any vinent tenen previst portar elefants del Camerun per tornar a equilibrar l’ecosistema.


Dinem i de nou al camió cap a Butare, el camí de la ruta té un paisatge encisador, camps verds, marrons i grocs, entre turons i boscos. Per la carretera i pobles, gent caminant amunt i avall cridant al nostre pas Mzungus, que vol dir Blancs!!


A dalt del camió, musica i ball tipical spanish esparveren dues angleses que hem recollit i portem cap a Butare, on passarem la nit i hi arribem prou d’hora com per anar a fer un tomb pel poble.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Trekkings per Nyungwe

Ens llevem a les 5!!! La teoria que teníem dels hotels bons i el matinar no es compleix...Després d’un bon esmorzar amb el camió i per una carretera de muntanya que deu ni dó, anem observant els boscos i les seves pendents així com els camps de té d’un verd molt intens. Arribem a una altra entrada del parc on un rànger ens acompanya a fer un trekking per anar a veure unes cascades. Aquesta vegada però sense militars ni armes.


La caminada té força desnivell com tot el paisatge. La primera part del camí va a través de camps de té, entre petites zones de bosc on veiem mones platejades. Posteriorment, el camí va baixant per dins el bosc amb un fort pendent per baixar fins al riu, uns 450m de desnivell.


Arribem als salts d’aigua, l’aigua és marronosa perquè arrossega òxid de ferro, sembla Coca-Cola. Ens fem una foto de grup dalt d’una roca i mengem uns ganyips per matar el cuc, tot seguit comencem el camí de tornada amb la gana de dinar feta.


Sortint del bosc i ja prop de l’arribada creuem per dins d’uns camps de té. Ens expliquen que els que recol·lecten el té, només agafen les 3 fulles més tendres de sobre i que cada dia cullen uns 50kg!!! Cada persona. Vist el que pesen 3 fulletes...el té és econòmic. La collita és fa cada 3 mesos degut al clima del país. La gran quantitat de camps de té fa que existeixi una sobreproducció d’aquest, tot i ésser el principal producte d’exportació de Rwanda; tot i així el govern manté les plantacions per tindre la població amb un treball estable.


Dinem ràpid uns sandwitxos i cap a fer el segon trekking de la jornada. Anem a veure els Colobos, que son un tipus de mones negres amb unes melenes llargues. De cara tenen una fisonomia molt lletja però son graciosos i molt ràpids i àgils en els seus moviments. Els veiem saltar d’arbre en arbre des d’un camí molt proper a ells.


De tornada una dutxa d’aigua freda però reconfortant al campament i un bon sopar a la vora del foc i... a dormir, demà fins les vuit no ens hem de llevar!!!


El cel estrellat d’avui és espectacular! Clarament es distingeix la via làctea i tot allò que es veu des de l’hemisferi sud. Aquí no hi ha pol·lució.

dissabte, 20 de setembre del 2008

Cap a Nyungwe

Avui teníem previst 7 hores en vaixell però com que ahir 3 ja van ser terribles i continua el vaixell gran espatllat s’ha canviat i ens ha recollit el camió. Ens dirigim cap a Butare (Huye) per carretera, queda a mig camí de Nyungwe, el destí final previst.


Visitem el museu de Butare, museu nacional de Rwanda, on s’exhibeix la història i la cultura de Rwanda il·lustrant el país i la seva gent des del passat fins a l’actualitat. Al museu comprem algun record, molt més econòmics que a la resta del país però del mateix estil.


De nou trànsit amb el camió fins al P.N. de Nyungwe. Tot el camí ha estat plovent i a través de les finestres de plàstic es deixaven veure grans boscos i molta boira, això l’estona que no dormíem...


El P.N. del bosc de Nyungwe s’estén al llarg de 970 km2 per les muntanyes del sud-oest de Rwanda, fent frontera a l’oest amb Congo i al sud amb Burundi. És un bosc plujós molt accidentat amb forts pendents. Igualment que d’altres boscos de la zona del Rift és ric amb biodiversitat, més de 1050 espècies de plantes diferents (orquídies, begònies, mimoses....), 85 mamífers (13 espècies de primats diferents), 278 ocells,....


Fem acampada prop de l’entrada al parc. Fa fresca i rebusquem dins la maleta les mànigues llargues, els folres polars i els pantalons de pana. Una sopa reconfortant d’en Peter així com la resta de sopar ajuda a entrar en calor al voltant del foc.

divendres, 19 de setembre del 2008

Les vaques també neden !!!

Ens hem llevat al superhotel i hem esmorzat al bufet del restaurant. També d’hora, sembla que quan més xulo és l’allotjament, més d’hora ens desperten!.


Estem al peu del llac Kivu, hem d’agafar unes barques fins Giseni però la barca gran té el motor espatllat i ens reparteixen en dues de petites. El trajecte dura 3 hores. El llac Kivu fa frontera amb la R.D. del Congo i té gairebé 130 illes, algunes habitades i d’altres rurals amb animals, especialment vaques. Ens ha sorprès veure el pastor en barca i les vaques nedant d’una illa a una altra. Se’ns ha desmuntat a tots la llegenda que les vaques no neden perquè els hi entra aigua pel cul i s’ofeguen. NO és veritat, o bé aquestes saben apretar-lo bé.


Ens sobrevolen avions de les Nacions Unides que estan a sobre del conflicte del Congo actualment. Ens comenten que aquesta setmana hi ha hagut 200 víctimes i ens sembla impossible pensar que estem a l’altre costat del llac.


Arribem a Giseni, l’hotel està al marge del llac i en un emplaçament immillorable, l’hotel és força diferent al de la passada nit però.


Després de dinar decidim fer un recorregut a peu que recomana la guia Bradt pel poble (la fem en sentit contrari per acabar a l’hotel Eden Rock prenent algo i veient la posta de sol). Primera parada al mercat, som divendres i coincideix que n’hi ha. Sobretot hi ha molta roba de segona mà i calçat. També ens crida l’atenció la quantitat de cosidores i màquines de cosir que deuen arreglar aquelles peces de roba ajustant la talla i és que en el mercat de segona mà només hi ha una peça de cada i toca el que toca.


Al sortir del mercat ha passat el nostre camió i ha causat sensació, fins hi tot a nosaltres que normalment som dalt!.


Del mercat seguim la caminada en direcció l’hotel Eden Rock passant per una església on l’any 94 van morir-hi 4000 persones dins que hi estaven refugiades, en total aquell 17 d’abril en varen morir 11400. Esgarrifós. Vas pel carrer i tot sembla normal i tranquil però algun pensament negre et ve al cap tipus...algú que m’he creuat, el cambrer de l’hotel ,... ha matat i està ara lliurement pel carrer?. Doncs segurament si.


Pel camí ens hem trobat a nens i nenes que sortien d’escola i hem après a saludar en rwandés, Amakuru vol dir un què tal? I Imesa és la resposta de bé. S’ho han passat molt bé veient-se a les fotos i als vídeos que els hi hem fet.


Des de la terrassa on contemplàvem com es ponia el sol, just al peu del llac veiem com un noi ensenyava a nedar a una noia. Ella era dins l’aigua i ell fora i es que el llac, a la vora sobretot, hi ha bilhàrzia! (que llest el monitor!!).


Acabem el passeig arribant a l’hotel i ja sopant i dormint, ha estat una tarda molt agradable.

dijous, 18 de setembre del 2008

Bisoke

De nou toca llevar-se d’hora, avui diana a les 5 h, però aquest cop només en Marc, doncs se’n va a caminar i intentar ascendir al Mount Bisoke; la Montse en canvi avui relax !

El Bisoke és un dels cinc volcans inactius del Parc Nacional dels Virunga. El seu cràter fa frontera amb la R.D. Congo i amb 3711 m és el tercer cim més alt del país.

Des del centre d’informació del parc nacional dels Virunga marxem a les 7 h amb un 4x4, el rànger i 7 persones més per aproximar-nos als 2200 m, on amb els corresponents militars armats iniciem el trekking.

Al principi caminem pels camps de cultiu fins arribar a l’entrada del parc, allà on hi ha el mur de pedra volcànica que divideix el bosc dels camps. A partir d’aquí amb els militars protegint dels animals, el del “matxete” en mà obrint camí i els portadors amb les motxilles de qui no volia carregar-les, comencem a caminar en fila india.

El pendent al principi és moderat fins a una cruïlla on el corriol es bifurca en dos, un camí cap a la tomba de Dian Fossey i l’altre que va cap al cim. A partir d’aquí la cosa comença a empinar força, i a més de l’alçada cal afegir-li el fang.

El camí és dur però la gran varietat de vegetació fa que valgui molt la pena. A partir dels 3300 m l’alçada es fa notar i cal fer un sobreesforç per la manca d’oxigen i arribar finalment al cim. La darrera rampa absenta de vegetació fa entreveure el cràter del volcà amb boira, quan de sobte s’esvaeix aquesta i es veu el llac que hi ha al interior. El que és el cim no el podem fer, doncs es troba a l’altre banda del cràter i allà ja és la R. D. Congo i els militars que ens acompanyen no ens deixen.

Dinem prop del cim tot sentint trons de fons i comencem a baixar. Ens cau un xàfec intens però no massa llarg, on a més de mullar-nos deixa el camí impracticable de fang. Patinem força en cada moment i de tant en tant algú cau de cul. Després d’una mica més 7 h caminant arribem on ens esperava el 4x4 i ens porta a l’hotel.

Quan arribem a l’hotel trobem que el camió està espatllat i no podem marxar immediatament, hem d’esperar a que el reparin, fet que ens fa arribar tard al millor hotel de tot el viatge. Tot i així quan hi arribem gaudim de la dutxa i del bufet lliure del sopar.



Efectivament, tot el dia passejant pel mercat de Musanze (Ruhengeri), buscant internet per penjar fotos, dinant d’hora per sortir aviat cap a l’hotel 5 estrelles superior amb wellness i piscina arran del llac Kivu i s’espatlla el supercamió!


El mercat, com tots, amb algun tret sorprenent com un locutori a l’aire lliure, uns telèfons sobre tamborets i sense que es vegi cap fil a simple vista! Molta gent amunt i avall, cartells i parades curioses i gent mirant-te, curiositat reciproca.

Perque no hi han fotos

Com ja us vam dir, això és Africa, tant per lo bo com per lo dolent.

La connexió no es gaire bona i no dona temps per penjar fotografies. Confiem entre aquesta nit i demà poder-ho fer perquè entre d'altres hi ha els goril.les!!

Ara mateix, un amable senyor de la terrassa de l'hotel m'ha deixat el seu ordinador per escriure!

Ho sentim però no hi podem fer mes! Fins aviat amb les esperades fotografies, mentrestant, teniu forca literatura!

dimecres, 17 de setembre del 2008

Goril·les!!!

Avui és el dia esperat del viatge, farem el trekking per anar a veure els goril·les de muntanya. Només en queden 700 en tot el món i estan repartits entre Uganda, Rwanda i la R.D. del Congo, estan en perill d’extinció donat que l’augment de camps agrícoles es va menjant el bosc on viuen.


Els goril·les viuen en un bosc plujós i en famílies independents formades per un mascle adult dominant (espatlla platejada) femelles i cries. Es mouen junts per buscar menjar. Cada dia un menja de 20 a 35 kg de plantes i vegetals els quals transformen en 17 litres d’aigua, no necessitant veure’n. Son vegetarians exceptuant quan mengen formigues. Pesen entre 120 i 227 kg en edat adulta depenent si son mascles o femelles i arriben a mesurar fins a 2 metres d’alçada. Cada dia fan el niu en un lloc diferent. Per aquest motiu la seva posició és variable i uns ràngers rastregen per trobar-los cada dia previ a l’arribada dels excursionistes.


Hi ha 8 famílies de goril·les per veure i només es permet una visita al dia en grup reduït d’un màxim de 8 persones per família. El nostre grup de vuit l’hem format els 5 catalans, una noia de Madrid i dos canadencs.


A primera hora ens han fet un breafing i ens han assignat la família Titus, una de les estudiades per la coneguda Dian Fossey, us sonarà de la pel·lícula “Goril·les en la boira”, rodada aquí.


Els Titus son 9 membres: un espatlla platejada de 31 anys (Titus), un mascle espatlla negre (menor de 12 anys), dues femelles i 5 cries.


Amb un 4x4 hem pujat fins a la cota 2500 on hem començat a caminar entre camps de cultiu i en un pendent considerable fins a trobar, 50 minuts més tard, un mur de pedra que serveix de barrera per a que els mamífers no entrin en zones poblades (sobretot l’elefant i el búfal) i separa els camps del bosc al llarg de 83 km, és l'entrada del Parc Nacional.


A partir d’aquest punt ens endinsem al bosc per un caminet estret i enfangat entre la vegetació selvàtica. Uns 50 minuts més i a la cota 3100, hem trobat els rastrejadors, els quals ens han fet treure les motxilles i deixar els bastons de caminar per presentar-nos davant dels Titus amb només una càmera als dits.


Uns escassos 100 m més endavant ja els hem trobat, el que fins ara era una imatge estàtica ara era una realitat. Sense gàbies, i a escassos 7 metres (a vegades menys) podíem contemplar com es movien, menjaven, jugaven, dormien, .... Fascinant i increïble. Només et permeten estar-hi una hora, tot molt ràpid i intens com per apreciar millor aquell regal que teníem davant, una experiència única i que recomanem viure en primera persona un cop a la vida

dimarts, 16 de setembre del 2008

Rwanda

Avui és un dia de trànsit i de canvi de país, entrem a Rwanda on condueixen per la dreta com estem acostumats i també és una hora menys, és a dir, tenen la mateixa hora que Barcelona.


Més canvis, l’idioma és el francès (antiga colònia belga) i la moneda,passem als francs Rwandesos. Mentre es fa la paperassa duanera, hem fet el canvi de divises en el mercat negre. Fem pujar al camió tres canviadors, també negres :D, per fer la transacció més clandestina de la llum de tothom. Cada un d’ells portava un bon feix de diners a la mà. El canvi fet és 1€=740 RFr, 10.000sh Ugandesos= 3000 RFr o 1$=540 RFr.


Ens dirigim cap a Kigali, la capital de Rwanda on gestionarem els permisos necessaris per la visita dels goril·les de demà. També visitem un petit mercat d’artesania i deixem per al darrer dia la visita al museu del memorial del genocidi. Amb el camió passem pel desgraciadament conegut Hotel Rwanda (alguns potser heu vist la pel·lícula). En 3 mesos l’any 1994 van morir més d’un milió de persones assassinades violenta i cruelment amb ganivets de tot tipus resultant ésser el genocidi més bèstia entre dues races, els hutus i els tutsis. En part provocat pel govern francès.


Kigali es troba elevada i entre turons, de fet Rwanda és popularment coneguda a Àfrica com el país dels mil turons, entre ells els grans volcans fronterers amb Uganda i la R.D.Congo.


De Kigali ens dirigim al Parc Nacional dels Virunga (volcans) on demà visitarem els goril·les! Dormim al poblet de Kinigi, situat a la porta del parc, a 2200 m d’alçada, al peu del volcà Sabyinyo (3634 m). Ens impressiona la gran quantitat de gent que hi ha caminant amunt i avall per la vora de la carretera i als pobles. És un país molt petit i amb una densitat de població molt elevada

dilluns, 15 de setembre del 2008

Llac Bunyoni

Diana a les 5.30h, recollir tendes, esmorzar, veure la sortida de sol i de nou de safari. Aquest cop recorrerem una pista al llarg de tot el canal de Kazinga. Avui els animals no s’han deixat veure gaire. Algun hipo i búfals de lluny i diversos tipus d’antílops.

Després de nou ens desplacem amb el camió per anar cap al llac Bunyoni, ja al sud del país i a 50 km de la frontera amb Rwanda. De nou el viatge en ruta ha estat sorprenent i verd: plantacions de te, plataners, llacs, muntanyes, poblacions diverses, ... Entre el que es veu per la finestra i la música del camió, la diversió està garantida. Avui al migdia, retorn als 60, molt divertit!.


Arribem al llac Bunyoni a primera hora de la tarda i decidim llogar unes canoes per recorre’l, doncs aquí l’aigua no te bilhàrzia degut a que estem per sobre els 1800 m d’alçada i per tant ens hi podem banyar. Ha estat molt divertit, doncs les “canoes”, anomenades aquí mekoros, han resultat ser un tronc d’arbre buit, fet que dificultava la seva navegació (costava molt anar recte) a més de ser inestables. Finalment hem acabat fent una guerra d’aigua entre els diferents mekoros i banyant-nos al llac durant la posta de sol. Tot molt bucòlic :D


Avui dormim a un càmping amb unes tendes equipades com si fos una habitació (llit, tauletes i llum), amb la peculiaritat que estan emplaçades sobre d’una estructura elevada de fusta amb unes vistes al vespre del reflexa de la lluna sobre el llac Bunyoni fantàstiques.

diumenge, 14 de setembre del 2008

Creuant l' Equador

Ens llevem a Fort Portal, també d’hora i sense poder estirar el dormir en un llit d’hotel 4 estrelles superior.

De camí cap al PN Queen Elisabeth hem creuat l’equador terrestre, és a dir que passem de l’hemisferi nord al sud. A veure si som capaços de comprovar l’efecte Coriolis i veiem cap a quina direcció gira l’aigua d’una pica al destapar-la a l’hemisferi sud respecte al nord. Serà un mite o no ? Ja us mantenim informats !!!

Posteriorment ens dirigim a la gorja de Kiambura. Aquesta és una depressió enmig de la sabana que té un bosc plujós en el seu interior, té uns 16 km de longitud i entre 50 i 100 m de fondària. Per dins discorre un riu que juntament amb la vegetació selvàtica fa un contrast amb la veïna sabana, no només en quant a vegetació sinó també en quan a fauna. Al bosc hi habiten 6 classes diferents de primats, entre les quals hi ha els ximpanzés.


Hem fet un trekking dins la gorja en busca dels primats, i concretament els

que són més semblants a l’ésser humà, els ximpanzés !!! (98,7 % d’ADN igual !!!)


Durant la caminada, els ràngers del parc, rastrejaven la zona observant rastres (excrements, restes de menjar,...) per trobar primats. Hem travessat el riu diverses vegades per sobre de troncs entravessats i hem recorregut caminets enmig de la vegetació fins a trobar-los. Quan ens hi apropàvem, el xivarri era impressionant, crits, cops a les branques i als troncs, fulles movent-se, .... La vegetació és tant densa que el bosc és fosc i costa de veure’ls, però finalment els hem vist dalt dels arbres i movent-se (a contrallum). Tot i així ha estat una experiència fascinant encara que curta.


Per la tarda hem fet safari des del camió pel parc nacional Queen Elizabeth tot dirigint-nos a la zona d’acampada. La vegetació del parc és sabana però està formada per uns cactus en forma de canelobre que la fan peculiar i única.

També hi ha unes grans depressions al terreny amb llacs al interior que són antics volcans extingits, alguns dels quals se sent olor a sofre. Aquestes depressions poden veure’s molt bé pel google earth.


Hem vist diversos animals, cap de nou, això si hem vist 3 lleones més, portant ja un total de 29 felins des del inici del viatge.


Arribant al campament hem vist un hipopòtam fora de l’aigua i al costat de la zona d’acampada. També hi havien uns ocells molt grossos semblant a cigonyes dalt dels arbres i facocers rondant per baix, vaja que dormirem acompanyats. Plantem les tendes en cercle a la vora del llac Eduard, allà on comença el canal natural del riu Kazinga que uneix el llac Eduard amb l’Albert i que ens ha ofert una fantàstica posta de sol. Anem a buscar llenya, sopem al voltant del foc i acompanyats de l’esplendor que fa la lluna plena anem a dormir sentint les hienes de fons.

dissabte, 13 de setembre del 2008

Dia de transit en camio

Avui ha estat un dia de transit, és a dir, de carretera per desplaçar-nos. Pel camí, el paisatge ha anat canviant i ja hi ha més bosc. De fet Uganda és la Suïssa d'Africa i és molt verda, ja veureu les fotos, són molt diferents de la sabana del nord (Kidepo, Murchison...).

Internet en aquest país per ara esta força fumut i és moolttt lenntt amb lo que encara no hem pogut penjar fotos endarrerires ni penjar tot el diari. Per això hi ha un desfase. Això és Africa, per lo bo i per lo dolent, per tot.

Ara mateix l' ordinador no te ni entrada usb, el ratolí no te rodeta tampoc.... i m'acaben de dir que en 2 minuts tanquen...

Esperem demà o demà passat tinguem mes sort i us poguem ensenyar el lleó mascle, els ximpanzés i si pot ser penjar algun vídeo, que en tenim de bons.

Nomes dir que ens ho estem passant molt i molt bé i que tenim ganes de compartir-ho amb vosaltres. Gràcies per seguir-nos i fins aviat!!

divendres, 12 de setembre del 2008

Murchison Falls

De nou ben de mati, ja en marxa, previ recollir tot el campament mentre tot just anava sortint el sol, sobre les 5:30 h. Quan diem ben de mati, és ben be de mati :-D

Ja al camió i camí a buscar la barca, ens l'hem trobat, i es que no podíem marxar del P.N. de Murchison, on hem vist fins hi tot el lleopard, sense veure al lleó mascle. Es impressionant, unes melenes, un cos atlètic, un moviment al caminar, una mirada, un color de pel.... que ens ha deixat bocabadats i molt feliços i satisfets,. Després de varies lleones, tocava veure al rei!

No ens hi hem pogut entretindre massa ja que la barca no espera. Ens hi hem enfilat i durant tot el viatge riu amunt a la vora hem pogut anar badant amb els hipos, els cocodrils i alguns ocells també.

Mica en mica ja al fons es veia una de les cascades, i és que n'hi ha més d'una. En George, el ranger del P.N. de Murchison, ahir vora el foc també ens va explicar d'on ve el nom del parc i com són les cascades i és que aquest home es un pou de ciència! i batalletes.

Molt aprop del peu de la catarata hi ha una roca molt gran on parat i hem fet una foto de grup molt xula, allà al mig, tot el grup ben apinyat.

A escassos metres i ja a la vora, hem baixat de la barca i hem començat una caminada una mica dreta vorejant les cascades. Allà es quan ja es va veient la segona i tota la magnitud del conjunt, acompanyats d'un soroll brutal d'aigua, dignes de ser el Nil Victòria, el més gran poder hidràulic de la terra. Increïble la forca de l'aigua.

Dalt de tot en un mirador ens esperava el camió i el dinar ja preparat.

Amb la panxa plena, de ruta amb el camió cap a Masindi. El viatge ha estat esvalotat i és que durant un parell d'hores creuàvem una zona amb mosca tse-tse, la famosa mosca de la son. Sabatilla amunt i avall, clap clap clap, n'hem extingit algunes, tot i rebre alguna picada.

Arribats a Masindi, a l'hotel, per fi la dutxa, on hem tret un bon caldo! ja nets i polits hem llogat unes taxi-motos per anar a comprar begudes i es que la nevera del camió ja començava a estar buida! El poble estava ple de botigues i gent pels carrers, molt ambient.

En acabat de sopar a l'hotel i aprofitant que estàvem a ciutat i era divendres i ...no havíem matinat gaire ;-), vam acostar-nos a una festa que es feia davant de l'hotel. La veritat es que no valia gaire la pena però, la gent es simpàtica i volen conversa tot prenent una fresca cerveseta.

dijous, 11 de setembre del 2008

La diada lluny de casa pero....celebrada!

Avui és la Diada de Catalunya i ho celebrem amb un complert dia de safari de sol a sol. Hem començat forts de ben matí veient una família de lleones i cries a peu de camí. Seguidament aconseguim veure un dels animals més difícils de trobar, el lleopard. I no quiet dalt de l’arbre no, sinó que ha saltat i baixat per les branques com si sabés que fossem allà. Al llarg del dia hem vist elefants, més girafes, antílops, búfals...


Pel camí vam ajudar a un camió que estava avariat, portava 7 tones de peix i 30 persones, tot plegat feia una pudor forta i és que enmig de la sabana en ple sol i tota la carrega...no n'hi ha per menys. Ahir al vespre també vam desencallar un altre camió del fang

i es que el camió que portem és "mucho camión".


Per la tarda una caminada fins a la vora del riu per veure els hipopòtams. Acabem el safari al delta del Nil Victòria amb la posta de sol.


Demà cal matinar de nou per anar a buscar una barca i remuntar el riu fins a les cascades Murchison.


El lleó mascle continua resistint-se i no es deixa veure, tot i així tota la resta es brutal.

dimecres, 10 de setembre del 2008

De Kidepo a Murchison

Ens hem llevat de nou a les 6, una vegada esmorzats, safari de nou. En aquesta ocasió hem pogut baixar del camió i estirar les cames una estona. Durant la caminada, tots en fila india, un rànger davant, un al mig i un tercer al darrera armats. A mig camí ens han sortit quatre facoquers d’un cau. Una mica més endavant hem vist zebres i búfals.


El camió ens ha recollit al final de la caminada i ens han portat al campament per recollir i anar-nos-en cap a l’aeroport per agafar de nou l’avioneta cap al P.N. de Murchison Falls. El vol ha durat uns 50 minuts i hem sobrevolat el llac Albert. Només aterrar ja hem vist molts animals i en quantitat, això promet, a Kidepo ens hem quedat sense veure el lleó mascle.


Ens ha recollit el camió amb el que farem la resta del viatge, molt més modern que no pas el de Kidepo, bé, res a veure!, i hem anat fins al marge nord del riu Nil Albert, on hem acampat sota un arbre, una acàcia. A Uganda el Nil va tenint noms al llarg del seu recorregut i segons on es trobi: al llac Victòria, Albert,...


Pel camí hem vist girafes, diferents tipus d’antílops, més facòquers, búfals, i ocells de tot tipus i colors.


Hem muntat les tendes en cercle per fer al mig a les nits un foc, que donarà caliu perquè escalfor no fa falta, doncs fa força calor. Darrera un matoll s’ha habilitat un bany, la consigna per saber si està lliure o ocupat és mirar si la pala i el paper són a lloc o no. S’enterra el que s’ha fet i es torna la pala. Aquí hi passarem dues nits.


Havent dinat hem sortit de safari amb el camió i de tornada hem agafat troncs per fer llenya pel foc. Tornem al campament on un núvol de libel.lules no ens abandona i s’encarreguen de cruspir-se els mosquits. Per la nit deuen dormir doncs els mosquits volen entorn la llum del frontal.


Després del deliciós sopar que ens ha preparat el cuiner, en Peter, ens asseiem al voltant del foc i en George (rànger del parc) ens explica històries “reals” que li han passat com a rànger del parc al llarg dels anys.


A la nit, ja dins al sac i tot agafant el son, gaudim del soroll de la fauna que ens envolta.