Pàgines

diumenge, 10 de setembre de 2017

Últim dia. Tot el que és bo s'acaba !

Quan comences a barrejar alguns records, a no recordar bé el nom d’un poble o allà on vas veure alguna cosa, així com dubtes si és dijous o ja és divendres, és quan te n’adones que ja portes uns quants dies de vacances. Son per això oi? Per desconnectar, per viure-ho tot d’una altra manera. Doncs bé, portem vint dies i ja ens queda lluny recordar. Bon senyal.

Fem les maletes, les deixem a recepció de l’hotel i sortim a fer ciutat. Passem pels Jardins Gamelin, on encara sona música. Volem anar a comprovar la ubicació de la parada de bus 747, que està a un carrer de l’hotel i és el que ens portarà a l’aeroport aquesta tarda-vespre. Davant mateix hi ha l’estació de metro Berry-UQAM per la qual passen 3 de les 4 línies de la ciutat. Comprem un abonament per tot un dia (24h - 10$ i inclou un viatge d’anada a l’aeroport. Fins a 5 anys, gratuït).

Baixem a Mont-Royal. Fa un dia de sol de tardor, aire fresc i sol radiant. Esmorzem en una cafeteria només sortir del metro.

Prenem l’avinguda du Mont Royal, ens aturem en una super-farmàcia. Ve a ser un supermercat que combina farmàcia i cosmètica. Pots comprar tant un raspall de dents com un pot de vitamines o una caixa d’ibuprofens, recorrent passadissos.  A la Montse li agraden molt els supermercats de l’estranger i abans de marxar volia entrar en un d’aquests per tafanejar coses que allà encara no ens han arribat, tot i la globalització actual. Ens hem firat un sabó de magrana.

Tot seguit des de la mateixa avinguda, anem fins la parada del bus 11 (també inclòs en el bitllet de 24h), el que puja fins al mirador de Chalet de Mont Royal. Un cartell adverteix que avui de 6 a 19 hores “Pas de Servei”. Al Mont Royal hi fan un Gran Premi de Ciclisme i està plè de tanques, gent, televisió, policia,... de fet no trobem manera de creuar el carrer i enfilar muntanya amunt a peu.

Finalment assumim que no pujarem a veure les vistes des de Mont Royal i passem una bona estona a les activitats que hi ha en paral·lel a la cursa (inflables, jocs de fusta, i un taitom interactiu amb un joc de tenis) i després una estoneta de parc infantil per la Queralt i escriure blog en un entorn idíl·lic. És diumenge, pla tranquil.

Mirem on dinar. A tocar tenim el restaurant Reservoir, ens hi acostem i està plè a vessar però hi ha una taula arran de vidres que sembla que ens estigués esperant. El soroll al local és considerable, per sort al cap d’una estona es comença a buidar una mica i s’hi està millor. L’oferta de plats no és gaire extensa però tot està molt bo i ben presentat. Es menja tipus brunch, hi ha oferta tant en dolç com salat i ens fa molta gràcia perquè ens expliquen la carta i els plats i cadascun d’ells ha sofert canvis: aquest enlloc de meló és amb maduixes, aquest enlloc de gambes és amb xai, l’altre hem canviat l’amanida per blat de moro saltejat, …

Des d’aquí sortim a fer més carrerons. Ens trobem el carrer Saint-Laurent també tallat al trànsit, amb musica i com si celebressin "la botiga al carrer" treient tot el stock sobrant de la temporada d’estiu. Per les cantonades dels carrers, hi ha molts murals de grafiti, alguns d’ells molt ben fets.

Seguim caminant cap a la Plaça Saint-Louis, on a mig camí ens aturem a una gelateria. La Queralt reclama un gelat de xocolata, com li arriben a agradar! I de fet, estan molt bons. 

Ens arribem fins a les cases victorianes de colors que hi ha a la plaça, on els veïns han muntat un petit mercat dels encants amb el sobrant de casa seva (llibres, bijuteria, gerros, roba, algun moble,...). 


Seguim fent carrers tot baixant per la rue Saint-Denis on prenem el metro de nou per acostar-nos a la Torre del Rellotge situada al port vell. Sortint del metro per arribar-hi caminem de nou per la cèntrica rue St. Paul fins el antic mercat, que destaca per la seva immensa cúpula platejada. Des de la Torre del Rellotge (tancada) veiem el pont de Jacques Cartier, el primer que vàrem creuar amb en George i de les primeres fotografies del viatge que tenim. És com anar a tancar el cercle.
  

Tornem a agafar el metro ja cap a l’hotel a recollir les maletes, però com que tenim encara mitja horeta aprofitem per fer alguns carrers del barri de Le Village (barri gay) i rematar el dia. Volem exprimir al màxim el temps.

Recollim maletes, bus 747 i en uns 40 minuts arribem a l’aeroport. Amb unes màquines ens treiem les cartes d’embarcament, les enganxines de les maletes i escanegem passaports i tot, lliurem maletes i cap dins! Anem bé de temps i ja tenim porta assignada. Allà aprofitem per mirar fotografies, escriure, mirar dibuixos amb la tablet,... ens relaxem tant que de sobte veiem que ja estan entrant a l’avió! L’espera ha passat volant. Ara si que això s’acaba. Marxem a casa amb les piles carregades i amb un munt d’experiències viscudes!  Gràcies per acompanyar-nos i esperem fer servei si algú s’anima a fer aquest viatge o part de la ruta (veure mapa aquí). Estarem contents d’ajudar si necessiteu quelcom. Fins al proper viatge!. Salut!




dissabte, 9 de setembre de 2017

Montreal, c’est la vie.

Ens llevem a l’habitació d’un hotel i ens acabem d’ubicar sobre el mapa. Francament l’elecció de l’hotel ha sigut molt encertada, primer perquè ahir a la nit va ser baixar del bus i com aquell qui diu posar-nos al llit i avui perquè estem propers al centre i a peu ho veurem tot, i sinó tenim el metro també a la cantonada.

Ens arribem passejant fins al barri vell de Montreal. A les 11 hem quedat amb en John, el propietari de la caravana, a la plaça Jacques Cartier. Ve a ser com aquell qui queda al Zurich o a Canaletes a Barcelona.  Fa solet i la passejada és agradable. Tornem a la civilització, a trepitjar asfalt. És dissabte i passarem tot el cap de setmana a ciutat. No era el previst però ho aprofitarem al màxim. És el final de les vacances d’estiu!.

Ens trobem amb en John i anem a fer un cafè plegats en una cafeteria de la mateixa plaça tocant a baix al port.Li passem els papers del taller on hem deixat en George i xerrem una mica de tot. El noi és molt agradable. Ens acomiadem d’ell i agafem la Rue Saint Paul, el carrer principal del Vieux Montreal, és el més bonic. Pavimentat amb llambordes i ple de botiguetes i restaurants amb terrassetes molt agradables. Decidim dinar aquí, en un restaurant que fa cantonada amb el carrer Saint François. De fet son dos restaurants alhora de manera que pots combinar plats de les cartes d’un o altre restaurant. 

Sortim i seguim passejant pel barri vell, cap a la Plaça d’Armes on hi ha la basílica de Notre Dame. S’hi està celebrant un casament i per tant no podem entrar (6$  adult). Tot seguit agafem el carrer Saint-Jacques, que ve a ser el Wall-Street de Montreal i té edificis arquitectònicament singulars. Seguim fent carrerons fins la Place d’Youville on hi ha els fonaments de l’antic Montreal per arribar-nos finalment al port. Allà trobem un altre piano com el de Charlotte Town i la Queralt el toca ben bé mitja hora. No para i a estones sembla que domini i tot!. Encara haurem de canviar el violí i buscar un tros de paret a casa!. Diu que li agrada molt ...




Passegem pel passeig marítim tot observant els gratacels per un costat i l’edifici Habitat 67 que ja vàrem anar a veure el segon dia de viatge. Estem buscant una gelateria i no la trobem.

Creuem el barri antic i ens arribem al petit barri de China Town delimitat per les quatre portes d’arquitectura Ming. Una a cada extrem dels dos carrers que formen el barri xinès. Aquí de gelats res de res, així que ens dirigim cap al barri universitari. De camí entrem en un dels centres comercials soterrats que hi ha a la ciutat. Estan indicats amb un cartell blau amb les lletres “RES” i una fletxa indicant cap vall. Com qui indica l’accés del metro. Aquí si que trobem una bona gelateria!. Les botigues estan tancant i son tot just les 5 de la tarda !!!.

Des d’aquí anem fins la rue Saint Denis, el principal carrer del barri Quarter Latin i universitari. Quin ambient! El carrer està tallat al trànsit i hi ha fan moltes activitats a l’aire lliure, musica i jocs per a nens i grans. L’asfalt del carrer està tot pintat de vius colors. Fem de tot, des de minigolf fins a escalada passant per jocs i una mica de ballaruca!. La Queralt es queixava que estava cansada però aquí se li han passat tots els mals!.

video

Anem a l’hotel com el qui va a boxes, banyito, una mica de relax i de nou al carrer. Passem pels Jardins Gamelin on hi ha també molt ambient, música i locals diversos, però per sopar, anem al restaurant 3 Brasseurs a la rue Saint Denis, una cerveseria on a part de cervesa casolana de molts tipus (blanca, rossa, rosada, negra, afruitades,...) es pot menjar la típica Poutine Quebequesa, entrepans, amanides, hamburgueses, ... Mirant la carta a costat de la porta la Queralt deixa anar un ‘els nois de la caravana, mireu !!’. No li fem massa cas però té raó, ens trobem al John i la Hanna que estan entrant al mateix restaurant. Quina casualitat !!!




Ens quedem tots ben parats i amablement els hi diem que sopem per separat. Ha estat bé la coincidència però segurament preferiran estar tranquils un dissabte a la nit que no fer sopar de família ... Sopem molt bé i tot i que el servei també és correcte, hi ha molta gent i és una mica lent. Però ja ho diuen que qui va al bar no té pressa oi?.

Sortint passem pels diferents escenaris de musica en viu. Quin ambient! Això que hagi coincidit amb cap de setmana ha estat un casual bon encert!. Demà encara tenim gairebé tot el dia per acabar de conèixer més Montreal. Bona nit.

divendres, 8 de setembre de 2017

Dia perdut !!!


A les 8 del matí obren el taller, ja estem dutxats, vestits, esmorzats i obrim la porta de la caravana per preguntar si ja es poden mirar l’averia. Ens comenten que estan fins dalt de feina, és divendres i fins dimarts o dimecres de la setmana vinent no podran posar-s’hi!.

Així que cal activar el pla B. En George es queda aquí i nosaltres hem de buscar opcions per arribar fins a Montreal. La idea de tornar a aturar-nos a Quebec city i arribar-nos a visitar Otawa queda frustrada totalment.


Molt amablement la noia del taller ens acompanya fins la única companyia de lloguer de cotxes d’Edmundston. Pel camí ens pregunta si ja tenim reserva feta. Perdó?. Vàrem arribar ahir a les tantes i avui, francament pensàvem que passaríem el dia aquí mentre ens arreglaven en George... Reserva? Cal? No trobarem cap cotxe encara que sigui ben petit?. Doncs no. La noia de la casa de lloguer ens diu que no tenen res i menys per fer només anada i no retorn.


Preguntem pel tren. No n’hi ha. Bus? Ens diuen que si. Bé! La noia del taller ens acompanya fins l’estació de busos, pel camí deixa anar un altre comentari: no us penseu que hi ha un bus cada hora, eh?.


No son ni les deu del matí. El noi de la benzinera, que és on es treuen els bitllets i s’atura el bus, ens diu que hi ha dos busos que ens poden portar fins a Montreal fent canvi a Riviere du Loup. Un total de 6 hores i pico... El primer surt a les 17:40 i el següent a les 22:30. Sense dubtar-ho, agafem bitllets del primer.

La noia ens porta de nou al taller i ens posem a buscar hotel a Montreal prop de la terminal de busos. Arribarem a les 11 de la nit, hora de Québec, les 12 hora New Brunswick on som ara. Trobem a través del booking un hotel just a escassos metres de l’estació situada al barri del Quarter Latin, el barri gay de Montreal. Prou a prop també del centre i la ciutat vella per dissabte fer el turista xino-xano.

Fem les maletes, i preparem el dinar fent el que es diu una “neteja de nevera i congelador”.  D’entrant uns musclos al vapor amb llimona i all que vàrem comprar congelats a PEI i que no pensem llençar a les escombraries. També fem un parell de pizzes al forn de gas, que hi queden estupendes. I així amb tot el màxim de refrigerat possible.  Deixem arròs, pasta, alguna conserva, ... pel John i la Hanna (els propietaris de la caravana).

Endrecem tot plegat, revisem bé que no ens deixem res i a les 16h la noia del taller ens acompanya a l’estació del bus. Plou i tot és una mica ferragós. Quin dia!.  Fem un cafè al Tim Hortons tot esperant el bus. Arriba puntual. És ampli, còmode i amb wifi. Ha parat de ploure. Vinga va, ja estem a la carretera de nou!. Parada a mig camí, el temps just per canviar de bus sense temps per més i de nou tirada fins a Montreal.  Bona nit !

dijous, 7 de setembre de 2017

Fredericton i més 'Covered Bridges'

No ha parat de ploure en tota la nit i ens posem a la carretera que encara ho fa. El dia està ben tapat miris on miris. Avui tenim un dia de carretera per endavant però anirem fent parades per tot allò que hem vist interessant de visitar i així de pas també estirarem les cames.

Comencem per arribar-nos fins a un pont cobert de fusta que hi ha a Stankey Road. És de 1915 i està sobre un aiguamoll. La fotografia bona és des de baix a la riba i d’aquí 15 dies també serà bona des de la carretera quan tot el fullatge estigui pletòric lluint la gamma de colors torrats propis de la tardor i que ara mateix comencen a passar de tons verds o groguencs amb puntuals brots d’esclatant vermell.  


La pluja sembla que va a menys. Seguim ruta endavant fins a Fredericton, una pintoresca ciutat que és capital de província i ens ve de pas visitar. Aparquem en un dels carrers de casetes victorianes i georgianes prop del preciós pont d’estructura metàl·lica sobre el riu Saint John. El pont és la nostra primera visita. Es tracta d’un antic pont ferroviari, actualment només per a vianants i ciclistes.

Des d’aquí i seguint el passeig de la riba del riu arribem a Queen Street, al centre.  Edificis d’obra vista amb botiguetes a la planta baixa, enormes arbres a les voreres i molts parterres florits. Com fins ara, tot molt cuidat. Hi ha forces esglésies petites les punxes de les quals sobresurten entre els grans arbres.

Passem per informació per si hi ha alguna cosa més interessant que fer a part de l’agradable passeig que ja hem fet, i en sortim amb la recomanació de parar en una pastisseria cafeteria a tocar, la Chess Piece. Una parell d’expressos acompanyen el deliciós i calòric pastís que alterna cruixents i fines capes de pasta de full molt torrada amb una crema de mantega i nata dolça. Boníssim!.  Al taulell hi havia de tot i l’elecció no ha estat fàcil (macarons, sachers, tres xocolates, tartaletes de fruita, pastissos de llimona,...).  Tot amb una pinta excel·lent. El local no té gaires taules però s’hi està molt bé.


Satisfeta la vista i el paladar, ja al carrer continua plovisquejant lleugerament. En una cantonada entrem a una gran botiga d’instruments musicals que li crida l’atenció a la Queralt. Hi ha de tot i davant el nostre ‘No es toca res !’ cap a la Queralt, el senyor de la botiga ha respòs un: ‘Benvinguts, com si fóssiu a casa vostra, podeu mirar i tocar el que vulgueu!’. Son molt amables aquests canadencs. Evidentment la Q ha anat a la sala de percussió, s’ha assegut davant la bateria i ...

Acabem de passejar pel carrer paral·lel a Queen Street, i marxem ja amb la caravana direcció Hartland, on hi ha el pont de fusta cobert més llarg del món. Són 390,75 m de pont o 1282 peus, que es com ho mesuren aquí. Es va construir el 1921 i el 1945 se li va afegir una part per a vianants en un lateral.

El GPS ens marca que per anar al punt des d’on es veu be el pont, cal creuar-lo i clar, ... amb l’experiència de Nova Zelanda de gàlibs anem una mica ‘acollonits’. A l’entrada marca el pes màxim (10 tn), per tant en George pot passar, però no diu res d’alçada. Aparentment, tot i que justet, sembla que poder si que hi cabem. El pont té un sol carril, i per entrar es fa mirant a través de l’entrada els gairebé 400 m de longitud i si no en ve cap, t’hi poses, i així ho hem fet. Hem passat molt a poc a poc i procurant mirar més a dalt que no pas als laterals. Finalment ho hem creuat amb èxit però amb una suor freda ...

Dinem aquí  i marxem a veure un altre pont cobert que ens agafa també de camí. És el vell pont de Florenceville, el primer va ser construït el 1885 però es va cremar. L’actual té només una part de pont cobert de fusta i la resta és d’estructura metàl·lica. Per tant, ve a ser un pont mixta curiós i molt poc corrent.

De nou el GPS ens indica que cal creuar-lo. Aquí si que diu un gàlib de 4 m, i creiem que en George fa uns 3,90 m, però ... no cal jugar amb foc. No ens atrevim i busquem una alternativa a passar el riu que sigui descoberta.

Al Canadà, els estats de New Brunswick i el Quebec és on es concentren la majoria dels ponts de fusta coberts. També és molt tradicional trobar-ne als EEUU. Podeu buscar tots els que existeixen al món mitjançant aquesta web que els geolocalitza. Poder en teniu un a costat de casa i no ho sabeu !

Ja a l’autopista torna la pluja. Anem direcció Edmundston i volem aturar-nos a estirar les cames a les Grands Falls, però la pluja no afluixa, per tant omplim el dipòsit del George i seguim endavant amb la intenció d’arribar molt a prop de Québec city a dormir.

A uns 20 kilòmetres abans d’arribar a Edmundston en Marc nota que el motor de la caravana fa una costa estranya i s’aparta al voral de l’autopista. En George es para i no engega. S’encenen llumetes al tauler de comandament i no te bona pinta. Truquem al servei de carreteres de l’assegurança i esperem que vinguin a remolcar-nos fins al taller més proper, que ja deu ser tancat fins demà al matí.   


La grua triga gairebé dues hores a arribar, i posteriorment carregar en George suposa un altre hora. És negre nit que arribem al taller muntats a la cabina d’una tros de camió americà autèntic que arrossega la caravana. Passem la nit aquí i demà a veure que ens diuen de l’averia. 

dimecres, 6 de setembre de 2017

Fundy: Hopewell rocks , Parc Nacional i ponts coberts de fusta

Després d’una nit de molt de vent, a tres quarts de set sona el despertador i s’aixeca un dia fred, tapat i amb algun plugim. D’aquí 45 minuts la marea assoleix la baixa màxima. Fins les 9 del matí no obren el parc, un cartell indica que fer la visita per compte propi és sota la responsabilitat de cadascú. Normal.

Mica en mica van arribant cotxes a l’aparcament. Nosaltres anem fent la rutina matinera diària i a tres quarts de vuit entrem al parc. No cal saltar cap tanca ni res i de fet som unes 10 persones que agafem el sender del bosc que va baixant fins a trobar una escala metàl·lica la qual bona part deu quedar plenament submergida durant la marea alta.

Des de dalt de l’escala hi ha un mirador des d’on veiem tota la platja i les diferents roques en forma de bolet, degut a l’erosió diària del peu de la roca per la gran oscil·lació de les marees.

Baixem disposats a enfangar-nos i tenir que fer servir les dutxes i raspalls que hi ha tant al capdamunt de les escales com a la sortida del parc per netejar-se les sabates després de la passejada.  


Sorprenentment el vent ha assecat força la sorra i no ens embrutem gaire i podem passejar per tota la platja al voltant de les enormes roques de gres conglomeràtic erosionades. El mar, ara reculat, sembla un bol gegant de Colacao, l’aigua de color marronós és ple de sediments.

Avui si que gaudirem de la marea baixa i ben tranquils. L’aparcament és molt gran tant el de cotxes com d’autocars. Molts tours venen fins aquest parc, però que de moment està tancatfins les 9h.

En Marc es vol esperar a veure pujar el nivell a peu de platja, mentrestant les nenes anem al parc infantil que hi ha just al costat de l’entrada. Aviat es fan les 9 del matí i comença a entrar la munió de japonesos i demés turisme ja pagant entrada (10$ adults i 7,5$ nens. També hi ha entrada familiar per 25, 50$).   

Satisfets de com hem començat el dia i de nou a la carretera ens aturem al primer pont cobert de fusta que hem localitzat al llarg de la nostra ruta per New Brunswick. A la Montse li agraden molt els ponts coberts de fusta, li recorden la romàntica pel·lícula de Los puentes de Madison, i encara que no estiguem a Iowa, per aquesta zona n’hi ha uns quants i mirem de veure tots els que tinguem a prop.  


Aquest pont, Sawmill Creek, és de 1905 i només es pot creuar a peu o a cavall, tota la seva estructura és íntegrament de fusta.

Des d’aquí seguim avançant fins al Far del Cap Enrage. Aquest far de més de 150 anys, encara en ús, no es visita el seu interior. Per caminar per l’entorn cal pagar entrada (6$ adults i 5$ nens). El camí d’accés és maco i també es pot baixar a una platja a peu de penya-segat amb la marea baixa, com sempre. Val a dir que la platja prèvia a la pujada fins el recinte del far és també molt bonica i que hi ha un mirador del far just abans de l’entrada i estalviar-se el pagament, ja que el far no és res de l’altre món. Ens trobem turisme autòcton, molt amables ens donen la benvinguda a Canadà i al dir que venim de Barcelona, com han fet gairebé tothom durant aquests dies, ens donen el condol pels atemptats del passat 17 d’agost.

Deixem el far i ens dirigim a veure un altre pont cobert de fusta, el Forty Five River.

Els sis darrers kilòmetres d’accés son per una pista sense asfaltar d’escassos 5 m d’amplada. A uns 300 metres per arribar al pont un pòrtic rígid d’estructura metàl·lica limita el gàlib en 3,60 metres d’alçada. No passarem pas.


Indignats perquè abans del pòrtic no hi ha cap sobre amplada per poder girar, ens aparquem a un costat. Anem a fer quatre fotografies al pont mentre estudiem com farem la maniobra per girar el George i sortir d’aquest cul de sac.

La pista de 5 metres d’amplada, per postres hi ha una cuneta a un costat i timba de bosc alpí per l’altre. Entre eixos de rodes del davant i del darrera 4 metres. Entre les rodes del darrera i l’aparcabicicletes que portem darrera 2, 30 metres més. De les rodes del davant al morro del cotxe, uns altres 2 metres més. Total 8, 30 metres i uns 3, 85 m d’alçada.


Marxa enrere i fins a trobar un tram amb la cuneta menys profunda i per tant una mica més d’ample útil i després d’uns quants girs i maniobres aconseguim girar en sentit contrari al George.

Ho arribem a saber i no venim. El pont és bonic però l’esforç massa gran per fer-ho amb autocaravana. Per venir en cotxe està bé tot i que millor un 4x4, doncs la pista se las trae.

Seguim fins l’entrada del Parc Nacional Fundy, pel costat d’Alma. Comença a ploure i decidim dinar i així donem temps a que millori per poder fer les excursions previstes per aquesta tarda. 


En el càmping mateix de l’entrada té Dump Station i aprofitem per fer el necessari canvi d’aigües del George que toca cada 3 o 4 dies.

Sembla que para de ploure. Ens arribem fins un altre pont cobert, aquest pintat de vermell i que correspon amb el que la Queralt té a la seva llibreta de viatge. Es tracta del Pont Point Wolfe, sorprenentment és de 1992. Aquí aparquem uns metres abans d’arribar al pont, ja que tot i que per gàlib i pes podríem passar, hi ha un gir molt tancat per entrar i els 8,30 metres i tocarien a la paret de roca. Millor estirem les cames els 300 metres que hi ha entre l’aparcament i el pont i allarguem la caminada fent una petita excursió per veure la platja que hi ha a tocar, de nou amb marea baixa.

Des d’aquí ens desplacem fins a la zona de Dickson Falls. En aquest punt es poden fer dues excursions, o una volta circular sencera o bé a mig camí reduir-la a la meitat ja que hi ha un sender que creua. Comencem i sobre la marxa (el cel, la petita exploradora,...) anirem fent.

Quina verdor! Quanta molsa hi ha per tot arreu! I una humitat brutal, de seguida comencem a guardar paravents i impermeables i roba de mànigues.  La caminada la fem de baixada i la seva gran majoria discorre sobre passeres i escales de fusta perfectament integrades. No parem de fer fotografies per captar-ho tot. Miris on miris és preciós. Natura en estat pur. Arribats al creuament no ens plantegem escurçar el recorregut i decidim fer la volta llarga. Petits salts d’aigua, més passeres i trams de senders dins d’un bosc humit preciós acaben la molt recomanable excursió a Dickson Falls.

Son quarts de set de la tarda, a l’aparcament ja no queda ningú i al dia també li queden poques hores de llum. Decidim anar sortint del parc nacional.

Fem una horeta de carretera fins a Sussex. Avui no conduïm després de sopar. A fora ha començat a ploure amb forces ganes. Estem contents que el temps ens hagi deixat fer tot el previst avui encara que les fotografies no siguin amb sol.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Acomiadant Nova Escòcia



Avui ha sigut un dia bàsicament de transició, tot i que com sempre, busquem el màxim aprofitament de la jornada per allà on passem. Anem direcció New Brunswich, cap a la badia de Fundy, la part sud de la qual és Nova Escòcia encara.

Deixem Windsor i fem la nostra primera visita al far de Walton River, un petit far de gas el qual enfilant tant sols un parell de trams d’escales de mà de fusta ja som dalt. Des d’aquí observem el fangar de platja i la marea baixa.




Seguim ruta i ens arribem fins a Burn Coat Head, on l’efecte gravitatori de la lluna provoca que es creïn les marees més altes del món, havent-se registrat l’any 1975 en el Llibre Guinnes dels rècords mundials el registre de 16,5 metres de fluctuació entre marea baixa i alta. Cada sis hores es produeix el canvi, quatre vegades al dia.  Anem tard i arribem que la marea ja ha pujat, pel que no podem accedir a una de les illes que hi ha just al davant. Ràpidament observem que el nivell d’aigua puja, en cada petit vaivé de l’onada, el retrocés es menor. Quina llàstima, hauríem d’haver matinat més.




Dinem i seguim fent carretera per la costa on els arbres ja comencen a tenir algunes fulles groguenques i vermelloses. Ens anima pensar que abans d’agafar l’avió puguem veure l’inici de l’espectacle tardoral. Això a primers d’octubre ha d’estar espectacular.

La propera parada és el Cap d’Or, un dels punts indicats com els 10 imprescindibles de Nova Escòcia a la guia Lonely Planet. 

Arribar-hi es fa molt llarg, la carretera mai s’acaba i l’asfalt està molt degradat. El darrer tram, sense asfaltar i de grava té uns forts pendents i el George li costen penes i treballs pujar. S’arriba a un aparcament i des d’allà es baixa fins al far per un camí de terra.

La decepció és notable. Està bé però l’esforç que ha suposat no paga la pena. El far en si no té gaire encant i els penya-segats de betes brillants no brillen com explica la guia. Val a dir que el dia està ben tapadot i no ajuda. La marea està baixa de nou i veiem barquetes de pescadors embarrancades sobre el fangar que en unes hores flotaran de nou en el mar rogenc que arrossega molt sediments del fons amb tant puja i baixa.


Hem d’anar cap a Truro i el puja i baixa de la carretera per arribar al Cap d’Or ha buidat la panxa del George, per sort hi ha una benzinera al següent poble i no tenim que recular. Ara bé, la paguem mooolt més cara que enlloc. En general a Nova Escòcia hi deuen gravar més impostos perquè en comparació a Québec i New Brunswick el preu és notablement més elevat.

Parem a Joggins, i anem al Centre de Fòssils, és tard i està tancat i comencen a caure quatre gotes. Aquí hi ha uns penya-segats declarats Patrimoni Mundial per la Unesco on amb la marea baixa es pot passejar per la platja i amb marea alta és totalment impossible.  Hi ha visites guiades i passejades explicatives amb horaris que fluctuen igual que la lluna i conseqüentment les marees.


Sopem aquí, posem a dormir la petita i seguim avançant ruta fins arribar a dormir a l’aparcament de les Hopewellrocks a NewBrunswick, quan hi arribem hi ha una altra campervan, avui tenim veïns!.

Demà no volem que ens passi el mateix que avui. Posem el despertador que volem passejar per la platja amb la marea baixa de bon matí. Bona nit.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Halifax, Peggy’s Cove i Lunenburg.

Hem passat la nit prop de Truro, encara ens queden uns kilòmetres fins a Halifax però la tirada gran ja la vàrem deixar feta ahir nit aprofitant que la petita dormia i podíem posar la musica nostra seleccionada especialment pel viatge.

Arribem a Halifax per l’autopista escollint la opció d’accés a la ciutat pels ponts (atenció, que l’accés pels ponts és de peatge. Hi ha dos ponts però un té una limitació de pes de vehicles de 3.000 kg i el George en pesa 4.750kg).

Ens vàrem descuidar d’explicar-ho però l’altre dia de què descapotem la caravana a Campbellton al passar un pas inferior. A pocs metres de creuar vàrem veure el petit cartell de limitació de gàlib i prohibició de pas per RV, que es com es diuen aquí les caravanes. Au, allà al mig a girar els 8 metres i pico de George en rodó. Sort que aquí son molt pacients al volant i ningú toca el clàxon per res.

La ciutat de Halifax ens sorprèn perquè és una ciutat gran però que te molt poc trànsit. Aparquem prop del Halifax Seaport Farmers Market on la Lonely Planet comenta que “merece mucho la pena”. Situat dins l’edifici on hi ha també la terminal de creuers ens trobem que hi ha quatre parades de souvenirs, un parell de mercat i la resta menjar variat. Decepcionats del mercat (no val la pena perdre-hi ni un minut), sortim direcció l’oficina de turisme pel passeig marítim, que és agradable de passejar. Està ple de terrasses i casetes tipus xiringuito, un petit port esportiu, uns fanals deformats a mode d’escultura que tenen la seva gràcia i davant de turisme un altre escultura, una enorme onada gegant del que s’improvisa un tobogan infantil genial per matar l’estona mentre arrepleguem informació.

De tot el que ens ofereixen a turisme per visitar, res té gaire interès per nosaltres, poder el més destacat és el museu Pier 21 que exposa com més d’un milió d’immigrants van arribar a aquest port des de 1928, però tampoc tenim ganes de tancar-nos en un museu veient que el vent que bufa des de el matí està deixant un dia magnífic.

Tornem a la caravana per dirigir-nos cap al far de Peggy’s Cove per la carretera 333, un tros de la Lighthouse Route que va resseguint la bucòlica costa, que avui especialment presenta una mar brava degut al vent que bufa. Tenim un sol radiant que ressalta el color blau del mar i el verd dels boscos així com els colors de les casetes que a costat i costat de la carretera anem passant. Aquí viuen molt bé. A l’hivern no ho sabem però ara a finals d’estiu... de conya.

Peggy’s Cove resulta ser molt turístic i està plè de gom a gom. Veient la gentada ens sorprèn tant la poca oferta de restauració existent com la gratuïtat de l’aparcament, poca visió de negoci aquí, i més si com diuen és el poble de pescadors més visitat del Canadà.
Les RV’s hem d’aparcar a costat de la caseta d’informació. Ho tenen prou ben organitzat tot i la caòtica sensació al arribar i veure cotxes aparcats a banda i banda de la carretera, molts autocars i una munió de gent caminant per tot arreu.

Fem una mica de vermutillo per matar el cuquet i ens arribem fins a la zona del far. Mare meva quina gentada!. Impossible fer una fotografia sense ningú.

El far és de formigó, encofrat manual amb llistonat de fusta, la torre pintada de blanc i la part superior del far de vermell. No és dels més bonics que hem vist, però la seva ubicació sobre un caos de roca granítica fan que el conjunt tingui una màgia especial, tot i la constant desfilada de busos i cotxes a pocs metres.

La mar, d’un color preciós, està esverada i no para de repicar contra les immenses roques. Fem fotos i remirem el far de tos els racons. Ens quedaríem aquí més estona però hem de dinar i seguir avançant.  De camí cap a la caravana acabem de passejar per l’antic port pesquer, immortalitzant els raconets, les diferents caletes amb les casetes de fusta dels pescadors sobre l’aigua, les barquetes, les xarxes, les gàbies per capturar llagostes, ....

Tota l’oferta gastronòmica del poble es basa simplement en una caseta amb llargues cues on fan el clàssic entrepà de llagosta de la zona i venen gelats, així que decidim dinar a la caravana. El que em pensava que era un pot de llenties, per error al comprar-ho, resulten ser mongetes amb xarop d’auró....  Quina cosa més dolça i empallegosa. Bé, ara ja podem dir que l’hem tastat, doncs d’aquest xarop en venen a tot arreu.  

Seguim de nou direcció Lunnenburg per la badia de Santa Margarita, primer per la carretera 333 i després retallem per la 329, doncs es fa una mica llarga la volta. La costa és un constant entrar i sortir i tot i ser molt bonica si es necessita fer via es pot obviar i anar per la principal de dalt que va saltant les petites penínsules.

Ens aturem a Mahone Bay, una badia amb més de 100 illetes. Aquí diuen que el sol brilla com en cap altre lloc de la costa i de fet hi arribem que el tenim de cara per a intentar fer la fotografia de les tres esglésies del poble, una al costat de l’altre, reflexades sobre l’aigua del mar. Una llàstima però tot i així és parada obligada de la lighthouse route.

Mahone Bay té botigues especialment de ceràmica, pintures d’artistes locals així com també d’antiguitats. Aprofitem per fer un apunt sobre una curiositat que estem observant mentre recorrem les carreteres d’aquest fantàstic país i es que la gent de tant en tant munta la paradeta davant de casa a peu de carretera amb tots allò que es vol treure de sobre. Com si d’un “rastrillo” es tractés enmig de la fantàstica gespa de davant de casa veus piles de llibres, tauletes de nit, làmpades, gerres, vaixelles,... A vegades l’amo al costat en un cadira, i la gran majoria, només amb el cartell For Sale.  També en les zones més agrícoles hem vist paradetes de verdures i en una casa un cartell que tenien excedent d’ous i els regalaven!.
 
Marxem cap a Lunnenburg, el poble de pescadors més gran de la costa sud i declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. Ja som a mitja tarda i el sol ja va molt de baixa quan arribem, així que aparquem el més proper al port. Ens adonem però que la imatge pintoresca que teníem al cap és vista des del mar o be des de l’altre costat de la badia, així que després de passejar una mica pel front marítim i el carrer paral·lel de sobre el port, ens arribem amb cotxe a l’altre costat de la badia.

El front marítim es veu petit, la distància és massa gran, així que per la propera vegada agafarem una barqueta, ara és tard i l’hora de llum que ens queda l’aprofitem per arribar-nos fins a Blue Rocks, a uns 8 kilòmetres del centre de Lunenburg.

Blue Rocks és un minúscul port de pescadors que ens hem descobert amb informació agafada a turisme. Allà ens hi estem fins que es pon el sol, on posem punt i final a la ruta d’avui, molt agraïts pel bon temps que estem tenint.

Anem a sopar a un Tim Hortons,  que és la cadena de menjar ràpid que sempre els hi robem la xarxa de wifi, de pas penjarem un dia de blog abans de posar-nos a la carretera per avançar ruta.  Dormim a l’aparcament d’una petita estació d’esquí, al peu dels remuntadors prop de Windsor.